Vicky Luengo: "Estic cansada de rebre guions on el personatge femení és la forta... o la dèbil"

BarcelonaEl personatge de Laia Urquijo, agent contradictòria d'Afers Interns, ha estat un dels motius que han fet triomfar Antidisturbios a Movistar, una sèrie de Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña. En aquesta entrevista, l'actriu que li dona vida, Vicky Luengo, explica com ha viscut l'èxit d'una ficció que va estrenar-se acompanyada de polèmica.

Antidisturbios ha acabat convertint-se en una de les sèries espanyoles de l'any, en una collita carregada de títols interessants. T'esperaves aquest èxit?Antidisturbios

Sabia que era una sèrie amb bon guió, i el director i els companys intèrprets em donaven garanties. Però el resultat no el pots saber mai. No es podia saber totes les bones opinions que hem recollit i les coses maques que ens han passat.

¿Les crítiques dels sindicats policials creus que van ser una bona propaganda per a la sèrie?

Home, com diu aquella frase, sempre és millor que parlin de tu, ni que sigui malament. Segur que ha fet que se'n parli més i, per tant, més gent la vulgui veure.

La unitat d'antidisturbis protagonista no queda gaire ben parada: tots els seus membres arrosseguen problemes personals o psicològics que fan qüestionar si són adequats per fer una feina extrema com aquesta. Però el veritable objectiu de la sèrie és un altre. Sorogoyen i Peña apunten més amunt, no?

La sèrie té tres fils. Hi ha, esclar, les vides personals d'aquests policies. Els éssers humans que hi ha darrere dels antiavalots o dels agents d'Afers Interns. Després hi ha una altra capa, que són les tasques dels antiavalots, i que explica el dia a dia a la feina d'aquesta gent, tenint en compte que és una ficció i que, per tant, se centra en els moments més intensos. I el tercer fil és la investigació policial que porta el meu personatge a una trama de corrupció política, judicial i immobiliària. Una cosa que em va sorprendre molt, quan vaig llegir el guió, és que comença fent que els antiavalots siguin els protagonistes, i jo la seva antagonista. Però després passo a ser jo la protagonista, i ells els antagonistes. I al final la protagonista soc jo però l'antagonista es converteix en l'Estat. Hi havia intenció de retratar aquests antiavalots i la seva humanitat. Però també de ficar-se a les clavegueres de l'Estat.

Sense fer més espòilers del compte, però assumint que molta gent ja ha vist Antidisturbios

Ah, aquesta és la pregunta, oi? Jo diria que una victòria perquè, agafant-me al discurs de la sèrie, no volíem fer una heroïna, íntegra professional, tenaç i que no parés. Ella és una persona normal, que fa cagades enormes a la seva vida personal. I, per tant, potser traeix una moral seva, sí. Però per aconseguir una cosa que considera que és justa.

Encara que hagi de fer trampes al Trivial, ella que semblava tan recta.

Sí, exacte [riu]. L'escena inicial de la sèrie m'agrada molt. Quan la vaig llegir, vaig pensar: "¿Però què és aquesta meravella de presentació de personatge?"

¿Aquell pla d'uns agents anant al vaixell del Piolín és una pista per dir-nos que la segona temporada s'ambientarà a Catalunya en el marc de l'1-O?

Doncs mira, no sé si hi haurà segona temporada. Tot el que he pogut saber, del director i de Movistar, és que han treballat bé junts i que els agradaria seguir-ho fer, si troben res que els motivi. I a mi, esclar, no hi hauria cosa que m'agradés més que tornar a treballar amb ells.

Per tant encara no han enterrat el personatge?

Si et soc megasincera, el vaig enterrar. Perquè en principi no hi havia segona temporada. Ara, com a Vicky, és inevitable pensar "¿T'imagines que ho tornéssim a fer?" Hi estan pensant, vaja.

¿Creus que estem en una societat prou madura per abordar qualsevol tema, fins i tot recent, des de la ficció?

No. Però no sé si és un tema de maduresa. Ahir en parlava amb una amiga, que ha sortit a Patria. Quant temps ha calgut per fer una sèrie sobre això? Deu anys? És el temps en què es cura una ferida? Quan podem deixar-la a l'aire i que respiri? Perdó si sona molt poètic...! Però és que no sé si depèn de la maduresa de la societat o de com sigui de tendra la ferida.

Parlem de la Laia, què et va interessar del personatge?

El repte, l'envergadura del personatge. I que em va semblar meravellosament ben escrita: polièdrica i amb moltíssimes cares. Estic cansada de rebre guions on el personatge femení és la forta... o la dèbil. O la víctima... o la que ho supera. La Laia Urquijo és una dona normal, complexa, contradictòria. La clau era la precisió, a l'hora d'interpretar-la. Calia ser molt precisa. Els antiavalots representen l'acció, el crit. Jo soc la paraula, asseguda en una cadira. Per la meva energia m'és més fàcil fer una cosa que projecti molt cap enfora, així que vaig treballar molt la contenció.

La contenció d'algú que s'ha de moure en un entorn hostil. Però, tot d'una, hi ha una escena sorprenent on s'expressa molt contundentment la naturalesa de la seva sexualitat. Què creus que diu, aquell moment, del teu personatge?

Reforça la idea que aquella dona no és perfecta, que no tot ho fa bé. I és la sortida a un impuls animal d'algú que ho té tot molt amagat. La Laia té un excés de control al seu voltant. I, tot d'una, sent una atracció brutal, que és també odi, perquè amb ell no hi tindria cap mena de relació.

I després hi ha aquella tensió amorosa no resolta amb el personatge de Raúl Arévalo.

La Isabel Peña em va dir: si haguéssim fet que el Raúl i la Vicky s'emboliquessin hauríem fet el que s'espera d'un guió. Era molt més interessant fer-ho d'aquesta altra manera.

Com vas preparar el personatge?

Els antiavalots van tenir un entrenament específic. En el meu cas, jo tenia un preparador físic i m'entrenava dos dies a la setmana durant uns mesos. I, després, hi ha la feina de comprensió de guió. Analitzar-lo, preguntar, els assajos... Vaig intentar parlar amb algú d'Assumptes Interns, però va ser difícil. És un món on ningú coneix a ningú. Em vaig posar en fòrums de policia però no em contestava ningú. I al final, la meva mare té un amic que té un amic que treballa a Assumptes Interns, però de la Guàrdia Civil. Vam quedar i li estic agraïda pel que em va explicar. Espero que ho llegeixi, perquè no l'hi he pogut agrair! També vaig llegir un llibre de Jorge Cabezas que es diu Asuntos Internos i analitza casos de corrupció policial.

Les obres de Sorogoyen i Peña són molt compactes, asfixiants. Com és treballar en un rodatge que busca aquest clima opressiu?

Antidisturbios ha sigut un dels rodatges amb l'exigència més alta que he viscut mai, pel que fa a l'energia que has d'abocar en el set. Jo me'n demano molta, però és que al set se'n sentia molta. Sorogoyen és un director fascinant. Té clar el que vol, però dona confiança i llibertat per crear el que vols crear. Ha assajat moltíssim, així que mai marxaràs del que ell té acotat. I és un capità que crea equip. Tothom ha donat el dos-cents per cent. Quan veig la sèrie, sento orgull amb majúscules.