Lo de Évole ha estrenat nova temporada. L’emissió amb els Estopa ha tingut una preestrena cinematogràfica i s’ha venut com una pel·lícula. És un mètode infal·lible per disfressar la televisió d'alguna cosa superior, més elevada, més intel·lectual. No és un programa de tele, és una road movie.
David, Jose y Jordi és un viatge cap enlloc per viure una mena de catarsi emocional i parlar del bé i del mal però, sobretot, d’ells mateixos. Carretera i manta per l’Espanya deserta. Uns dies d’evasió de tres amics que ficcionen una conducció per autovies solitàries. Un rètol preventiu a la part inferior de la pantalla advertia del sistema de gravació amb camera car, un camió que transporta el cotxe, per justificar a l’audiència que Évole no fes servir el cinturó de seguretat al seient del darrere. La fragilitat de l’equilibri entre el realisme i la teatralitat. Era una posada en escena que servia per retratar una determinada generació d’homes, la generació X. I també la d’una masculinitat hegemònica. La que comparteix pets al cotxe, la que recorda el porno codificat al Canal+ i a les revistes, la que s’ha entretingut amb els videojocs al sofà. És també la que ara afronta la crisi de la maduresa, que romantitzen els bars i hotels de carretera perquè els connecta amb l’esperit de les velles estrelles del rock i encara se senten aventurers. És l’aura del Ford Escort i la cervesa que els manté fidels a la humilitat del barri encara que hagin triomfat en les seves trajectòries. I també és una masculinitat que, a prop dels cinquanta, intenta redimir-se i té ganes d’exhibir-se com una generació més evolucionada que la dels homes que els han precedit. Les referències femenines tenien a veure amb les àvies, les mares i les dones cuidadores que han posat ordre a les seves vides i han atès les seves necessitats: des del Cola Cao del berenar fins a la cura dels fills en les seves absències. El programa va servir per mostrar com gosaven parlar de tot allò que els homes tradicionals abans no comentaven: lamentar el temps que han estat separats de les seves criatures i el mal que els hi feia, i parlar de l’amor incondicional a pares i germans malgrat que els costi expressar aquest afecte.
Els herois ara es venen com antiherois. És aquell Clint Eastwood que després de desenes de pel·lícules fa Sense perdó i ensenya com li costa enfilar-se dalt del cavall. A nivell d’espectacle és eficaç i David, Jose y Jordi és un programa ben embolicat especialment per als fans. Com a contingut ¿es tracta d’humanitzar-se de cara a l’audiència? ¿De significar-se públicament com a éssers sensibles? Televisar l’amistat, voler-li donar una narrativa audiovisual per compartir les vulnerabilitats, és un reflex del corrent emocional estimulat per la influència de les xarxes socials. Sempre és menys autèntic que quan això passa sense càmeres. Com a exercici televisiu és inevitable observar-ne les costures. I, abans que la veritat, veus la postaleta que busca estovar l’espectador.
