Aquesta setmana apareixia un article a La marea que ha portat cua. En un dels passatges, s’afirmava que la Unesco havia demanat la prohibició dels smartphones a les aules. No és el cas, i el mitjà ha acabat matisant: el que diu l’organisme és que el seu ús hauria d’estar restringit a les funcions estrictament educatives. És curiós com mitjans d’esquerres –temps enrere, era Ctxt qui alimentava aquesta mateixa tecnofòbia– han acabat comprant un discurs que neix en la dreta més tradicionalista, la de memoritzar la llista dels reis gots i el Cantar del Mío Cid. Els mòbils comporten riscos, si no se’n vigila l’ús, i no hi ha cap dubte dels estralls de les xarxes socials entre els adolescents. Ara bé, al mateix temps, són una eina de democratització del coneixement com mai se n’havia tingut cap, així que resulta estrany oposar-se radicalment a la seva utilització dins l’aula. Jordi Adell, professor de tecnologia educativa ja jubilat, ofereix tones d’informació en el seu perfil de Twitter per a qui tingui ganes d’aprofundir-hi sense quedar-se en els titulars més efectistes. Allà es pot comprovar com els estudis amb un mínim de metodologia i seriositat no han observat efectes negatius per l’exposició a les pantalles, pel simple fet de canviar el paper pels píxels. Una altra cosa, òbviament, és si el mòbil es fa servir per tafanejar a Instagram. Però seria el mateix que criticar els llibres en paper perquè els estudiants més distrets n’aprofiten els marges per dibuixar –amb sort!– caricatures del professor de torn.
Vivim en una era histèrica, on conviuen el negacionisme de problemes realíssims amb catastrofismes gasosos rere els quals hi intueixes agendes molt concretes que s’aprofiten de prejudicis primaris. Sí a l’examen crític, no a la demonització a l’engròs.
