Els llibres sobre periodisme d’Arcadi Espada són sempre estimulants, ni que sigui per discutir-hi. Començo aquests dies la lectura de l’últim, titulat La verdad. Obre el volum la següent cita: “La veritat és una de sola, encara que estigui trencada en mil trossos (Josep Carner)”. Però resulta que un petit número u ens indica que hi ha una nota de pàgina. Allà, l’autor aclareix: “Recordo haver llegit fa bastants anys aquesta frase, no sé si directament en algun text de Josep Carner o en el d’algú que l’hi atribuïa”. Espada detalla que ha intentat trobar-ne, debades, l’origen. Fins i tot ho consulta a Jaume Coll, especialista en l’obra de Carner, però a l’erudit no li consta la frase. Això sí, l’encamina a una altra sentència que va deixar escrita Salvador Espriu al seu Primera història d’Esther: “Penseu que el mirall de la Veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”.
Espada admet que potser va acabar endossant la idea espriuana a Carner. Però hi ha alternatives, com ara que el mateix Carner l’adaptés d’Espriu, després de llegir-la. En tot cas, em fascina que la primera frase d’un llibre sobre la veritat pugui ser veritat... o no. Però, ben mirat, és plenament conseqüent amb el missatge del llibre perquè, quan arribem al cap del carrer, la veritat és una quimera impossible d’observar enterament des de fora, sense condicionants. Ens hi podem aproximar només fins a cert punt. El deure, esclar, és intentar-ho mentre d’altres utilitzen l’argument de la veritat impossible per fer les manipulacions més grolleres i desacomplexades. El periodista ha de mostrar al lector fins a quin punt ha aconseguit aproximar-se a la veritat, però també la distància que falta. És el que al llibre s’anomena "realisme ingenu", una escola que cada cop té menys matriculats.
