Venga Monjas: quinze anys d'humor absurd a internet

El 2006 només feia un any que existia YouTube i en faltaven un grapat perquè es creés Instagram (2010), TikTok (2016) i perquè Amazon adquirís Twitch (2014). Pels que en aquella època aspiraven a crear contingut audiovisual l'única sortida i esperança de ser vistos era fer televisió, llavors referent hegemònic de l'audiència i solitària sortida professional. En aquest context, dos pràcticament adolescents d'estètica skater i pinta d'haver-se fumat un carregament de marihuana, van publicar el seu primer vídeo de comèdia en la llavors incipient plataforma de vídeos. Amb el títol Rien mucho, era un esquetx que no arribava al minut i mig de durada i no deixava entreveure ni cap mena de pretensió ni d'especial genialitat. Però el present diu tot el contrari: passats quinze anys és història de la comèdia d'aquest país. No només perquè va ser una de les primeres incursions de contingut d'humor audiovisual independent fet exclusivament per a internet al país, sinó també perquè és el tret de sortida d'un dels duets més brillants, talentosos i referencials de la comèdia d'avui, Venga Monjas.

"En aquell moment YouTube acabava de començar i per a nosaltres era un lloc que servia per pujar vídeos i compartir-los amb els amics, res més", recorden el duet barceloní format per Xavi Daura i Esteban Navarro, dos amics de l'Escola Sant Ignasi de Barcelona que en un estiu sense gaire activitat van decidir transportar els gags i acudits que feien a classe, amb els seus amics, a la xarxa. Eren joves, frescos i sense cap lligam amb l'humor típic català. No s'assemblaven ni als clàssics (Capri, Eugenio, Rubianes), ni a la supremacia que llavors dominava la televisió nostrada (factoria El Terrat). Eren una altra cosa, feien una mena de comèdia basada en l'absurd i abraçaven codis experimentals en contraposició a l'acudit tradicional.

La seva principal font d'inspiració era La hora chanante (històric programa d'esquetxos de Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla, entre d'altres), però traslladat a internet. Allà es van convertir en un fenomen clau d'una nova escena, la de l'anomenat posthumor, que a Barcelona va anar creixent amb altres còmics coetanis a finals de la primera dècada del segle XXI. Noms avui tan coneguts com Miguel Noguera, Carlo Padial o Dídac Alcaraz. "Va arribar a semblar que el posthumor era una postura hostil contra l'humor convencional –explica Xavi Daura–, però en el nostre cas no ho pretenia. Simplement fèiem el que ens venia de gust, sempre amb la inquietud d'arribar una miqueta més lluny, i gràcies a la llibertat que teníem".

Viral i popular

Durant els seus quinze anys de trajectòria, Venga Monjas han aconseguit tota mena de fites, des de ser habituals amb la televisió de masses –treballant a Museo Coconut o l'APM, entre d'altres–, fins a albergar clips que superen el milió de reproduccions. Amb alguns dels seus vídeos molts van descobrir el que volia dir la paraula viral, ja que n'han publicat alguns que han estat autèntics fenòmens pop a tot l'Estat: les cançons d'Alien Fumeta o Han mordido el anzuelo, diversos esquetxos –El parque, Visita al Alcalde– i les sèries Coneix la teva ciutat o Da suisa. A internet hi ha hores i hores de material seu obert a tothom. Fins i tot s'han atrevit amb peces més llargues i narratives, com Pantalones de comunióniLlamadme Claudia, en què el món va descobrir el genial Miguel Noguera, encara avui col·laborador del duet. "És el més semblant a un germà", reconeixen d'un còmic amb el qual han anat junts des del començament. "Compartim el mateix sentit de l'humor fins a un punt microscòpic, quasi telepàtic, i alhora no deixem de sorprendre'ns mútuament amb noves imbecil·litats", explica Daura.

Encara que avui dia l'activitat conjunta del duet s'ha vist reduïda a causa dels compromisos professionals de cadascun, Venga Monjas segueix ben viu. De fet, aquest desembre tornen a sortir de gira amb Miguel Noguera per representar els èxits de sempre a diversos teatres de l'Estat. Han passat quinze anys des d'aquell primer vídeo i, sortosament, ja no són els mateixos que eren. Però el llegat és ric i el futur encara s'entreveu productiu: "Mirem endavant amb tot l'optimisme. Contra la nostra subnormalitat no existeixen impediments, aquest és el secret", expliquen.