LondresLlegenda de la ràdio espanyola, encara en actiu als 79 anys, Pepe Domingo Castaño publica les memòries Hasta que se me acaben las palabras (Aguilar), un text que sura enyorança en la primera part i que en la segona ofereix, entre molts altres detalls, una de les versions del terratrèmol que va sacsejar l'àrea d'esports de la Cadena SER l'any 2010. Més enllà de les tafaneries, que ja importen relativament, el llibre despulla la veu d'un mestre; una veu sobretot amable.
Al pòdium dels últims quaranta anys de la ràdio espanyola, en quin ordre situa Pepe Domingo, Iñaki Gabilondo i Luis del Olmo? Primer, segon i tercer?
— Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo i Pepe Domingo.
Molt modest, em sembla vostè.
— Jo no em posaria ni de tercer. Hi ha gent molt més important. El meu pòdium seria Joaquín Prat, Iñaki Gabilondo i Luis del Olmo.
¿No és paradoxal que un 'aprenent' de monjo acabi a l'emissora de la Conferència Episcopal?
— Té gràcia, oi? I quan vam marxar de la SER, jo no volia anar a la Cope, perquè la Cope no estava en un bon moment radiofònic…
No hi volia anar per motius ideològics?
— Entre altres, sí. Perquè em deien: "Com te n'has d'anar a la Cope, que és l'emissora dels bisbes…?"
I de dretes.
— …I de l'Església, és clar! I et deien que hi havia bisbes i capellans pels passadissos. I t'acollonien una mica. Però quan vaig arribar no vaig veure cap cura, cap bisbe... I, a sobre, el que vaig veure va ser una estima tan gran que no em penedeixo en absolut d'haver anat a la Cope.
Però li segueix fent mal que el fessin fora de la SER?
— Me'n vaig anar jo, no em van fer fora.
Ja m'entén.
— Bé, sí, van fer fora al Paco i això… Però el que més em va fer mal va ser la forma de sortir-ne. Feia 37 anys que hi treballava i crec que em mereixia una sortida més honrosa. Quan al Paco [González] li van fer el que li van fer, em vaig solidaritzar amb ell i vaig dir: "Me'n vaig amb el Paco, on sigui, amb totes les conseqüències".
Encara que fos a l'infern?
— On fos.
Bé, en aquest cas vau anar al cel.
— Sí… Però el Paco és bona gent i mereixia que més de 50 persones se n'anessin amb ell. I creia que la SER acceptaria que jo me n'anés, normalment, sense cap problema. "Ha acabat el meu cicle, me'n vaig, no passar res". Doncs, no.
Amb les seves memòries passa comptes amb la vida, la professió o amb vostè mateix?
— L'últim que has dit. Però no és un passar comptes, és una forma de demanar-me a mi mateix si ha valgut la pena tot el que he lluitat per aconseguir el que he aconseguit. I val la pena si lluites. Quan vaig sortir de Padrón, el meu poble, volia presentar el Gran musical i un dia el vaig presentar, durant cinc anys; volia presentar Carrusel deportivo i el vaig presentar des del 1988 fins al 2010.
El seu gran mestre va ser Joaquín Prat?
— Sempre. Per a mi, el Joaquín és Déu.
Dir que Joaquín Prat és Déu des dels micròfons de la Cope és quasi un sacrilegi.
— Sí, sí, no importa. Déu amb minúscula, però era déu.
La seva veu és de vellut o és estrident?
— La meva veu era o és una carraca ja. Però faig el que puc amb ella i tracto de controlar-la el millor que puc. Però amb els anys tot perd. La veu, el cap, el cos…
L'entusiasme també?
— El dia que el perdi, ho deixo. Puc perdre moltes coses, la salut, la força mental, puc perdre força sexual, puc perdre el que sigui, però el dia que perdi la il·lusió per treballar a la ràdio, ho deixaré.
Parla de perdre força sexual i recordo, parafrasejant una de les seves pel·lícules, a Woody Allen quan deia: "Als 80 anys hauré arribat al cim de la meva potència sexual". Encara li queda una mica… [Woody Allen, a 'Manhattan', la situava als 60, però.]
— Em queda un any. Espero arribar-hi en condicions.
I sense més ensurts del cor.
— Sí, però això em va ajudar, saps? Tu mai no saps que tens el cor malament. I un dia, en un camp de golf, hi havia un forat en pujada. I em va costar un munt arribar-hi… I vaig adonar-me per primer cop que em cansava molt, quan mai no m'havia passat. Em vaig fer unes proves i em van dir "Compte, cuida't…" No ho vaig fer, i vaig tenir l'infart. Ara em cuido i soc feliç.
Ara és feliç. I quan mira aquell nen de Padrón, què hi veu? I com veu aquella època? ¿Una època plena de la misèria del blanc i negre de l'Espanya del franquisme o sent més nostàlgia?
— No, jo no sabia ni qui era Franco…
Era gallec, com vostè…
— Sí, però jo era un nen. Res, la guerra, sabia que hi havia problemes al poble, que la gent es retreia que van matar a uns o a uns altres… Eren els anys de la postguerra. Però per a mi la paraula dels meus anys de nen és, amb majúscules, FE-LI-CI-TAT.
Feliç… Però no prou fe per continuar els estudis religiosos, oi?
— Va arribar un moment a la vida en què a la família li va convenir que jo i el meu germà anéssim a un col·legi intern: dues boques menys en una família de dotze fills, la possibilitat d'estudiar de franc... Jo crec que va ser una conseqüència de les necessitats que passava la meva família. Però mai no me n'he penedit. A mi els monjos, amb tot el que diguin en contra ara, m'han ensenyat moltes coses.
Però quan ara sent tot el que ha anat sortint a la llum, les històries tèrboles d'abusos a nens en seminaris, etcètera, com se li queda el cos?
— T'explicaré un fet. Jesús Torbado…
L'autor d'Els topos, sí.
— Doncs el Jesús va estudiar amb mi al monestir de Corias, a Astúries. El Jesús va publicar la novel·la Las corrupciones i va guanyar un premi…. Un dia me'l vaig trobar en un còctel. "Home, Pepe…" I li dic: "Escolta, que he llegit el teu llibre i hi expliques moltes mentides, Jesús!" Era un llibre en què explicava que els frares l'havien violat… Mentida, mentida, que estava amb mi, al mateix col·legi! Cony, que el veia cada dia! I em va dir: "És que els records cal novel·lar-los" I dic: "Home, però no a costa dels frares, cony".
D'aquells frares…
— D'aquells. Aquells frares mai no em van fer res. En la vida! Al contrari. I em va fer mal que un escriptor de la seva rellevància hagués posat a parir uns frares que van ajudar a tanta gent a ser homes.
Vostè ha viscut el pas de la ràdio de cinta magnetofònica a la digital, als podcasts… Un salt vertiginós al segle XXI? S'han adaptat bé, la ràdio i vostè?
— Jo crec que sí… I la ràdio és molt llesta. La ràdio es transforma amb la competència. Quan va arribar la tele, què va fer la ràdio? Ser més ràpida. I ara, podcasts, tuits, etcètera. La ràdio se'ls ha fet seus... La ràdio mai no s'ha adormit.
Hi ha prou relació entre els professionals de la ràdio de Madrid i els de Catalunya, Galícia, el País Basc… i la resta d'Espanya? Hi ha desconeixement? Parlo de la competència.
— Quan he anat a Catalunya a signar llibres, m'han entrevistat totes les emissores rivals: RAC1, Catalunya Ràdio, Es Radio, TV3... I cap problema.
Home, vostè és una llegenda de la ràdio.
— Doncs cap emissora de la SER no m'ha cridat per entrevistar-me pel meu llibre. I em fa molta pena. I els hauria de fer vergonya. Hi vaig estar 37 anys, només per això crec que mereixia una atenció.
¿Això és part del guerracivilisme que es viu a Madrid, que es trasllada de la política als mitjans i a l'inrevés?
— Mira, no diré noms, perquè no ho haig de fer, però jo no he anat a Antena 3, a un determinat programa, perquè Antena 3 ho ha prohibit…
Per què?
— Per picabaralles entre cadenes i entre editorials. Jo crec que soc bona gent i bona persona. I crec que estic per sobre de les picabaralles entre editorials i emissores. Jo he entrevistat al llarg de la meva vida a tothom, de la casa o de la competència, tant és. La competència és saníssima. I em va doldre molt que… Doncs això.
Malgrat tot, vostè ha sigut un privilegiat, oi?
— Sí, ho soc. Primer, perquè treballo en el que m'agrada; segon, perquè a sobre em paguen, i tercer, perquè tinc un equip fantàstic.
