Ús i abús de la fórmula "molts diuen que"

Navegar pel mar de les identitats de gènere no és fàcil. En els últims temps comencen a normalitzar-se opcions que abans quedaven soterrades. Però aquest terreny de llibertat no està pas consolidat: els intolerants als quals els molesta la sexualitat (dels altres) sempre aguaiten. A partir d'aquí, els periodistes hem d'extremar la cura si no volem formar part de l'onada repressora.

L'escalador Alberto Ginés va pujar al podi de Tòquio i va fer un gest amb les mans: una mena de triangle invertit, similar a quan es fa el gest del cor. En una crònica d'El Confidencial es podia llegir: "Semblava tenir similituds amb el triangle feminista", que s'identifica "amb la vagina" i del qual "moltes associacions trans han criticat l'ús [...] i demanen no fer el gest per no genitalitzar la identitat de gènere". Davant la fórmula "molts diuen que", massa habitual en periodisme, el lector farà bé d'aixecar les celles. Moltes quantes? Moltes quines? N'hi ha que diuen el contrari? Quin pes té això en les reivindicacions del col·lectiu? Escriure aquest paràgraf pot generar en alguns lectors un rebuig: ja hi tornem amb els pesats dels trans; ni gestos, podem fer; ui, sí, LGTBIQWERTY, ens quedarem sense lletres, i tots els tòpics dits des de la comoditat de viure una identitat sexual validada per la societat. El debat sobre el gest existeix, però cal evitar simplificacions reduccionistes. A El País, per exemple, el sociòleg Miquel Missé defensava fa un parell d'anys que la vagina no podia ser símbol trànsfob: molts homes trans en tenien una, començant per ell mateix. Estic convençut que l'article d'El Confidencial no tenia voluntat excloent, però quan arriba a l'olla podrida de Facebook, la utilització que se'n fa sí que ho és. Esdevenen virals per la polarització emocional que generen. I els periodistes n'hem de ser conscients.