Ucraïna i la BBC, la redempció del periodisme?

LondresMés enllà de la tragèdia i l'horror, de les víctimes i dels refugiats, de la crisi econòmica que l'acompanya i de la crisi alimentària que pot escampar per bona part del planeta amb conseqüències tan devastadores com el mateix conflicte, la guerra d'Ucraïna ha tingut dos grans beneficiaris al Regne Unit. Un, el primer ministre, Boris Johnson; l'altre, la cadena pública BBC, que ha fet i està fent una exhibició del que és periodisme en tots els seus gèneres: reportatge, crònica, anàlisi, entrevista, tant per ràdio com per televisió i podcasts.

Abans de la invasió russa, i mentre s'esperava l'informe de la funcionària de l'Estat Sue Gray sobre les anomenades Partygates –les festes a Downing Street durant el confinament pel covid–, a Westminster corria una mena d'acudit perquè, en el fons, ningú no es prenia seriosament la possibilitat que Vladímir Putin violés les fronteres del país veí: "Depèn de com sigui l'informe, haurem de declarar la guerra a Rússia…" "I així Johnson no haurà de dimitir" era la part que no s'explicitava perquè es donava per sobreentesa.

El primer lliurament conegut de l'informe de Gray no va ser definitiu per al premier –queda per conèixer el resultat de la investigació de Scotland Yard– i el Regne Unit no va haver d'apuntar els seus canons cap a Moscou. Qui sí que ho va fer, però, va ser Rússia, en aquest cas cap a Kíiv, encara que en digui "operació militar especial".

Abans d'aquell moment, del que s'acaba de complir un mes, entre primers de gener i el 24 de febrer, cada hora que passava Boris Johnson semblava més condemnat. Que sortís de Downing Street era una qüestió de temps, de poc temps, i no de si acabaria el mandat.

En aquells mateixos moments, la BBC també semblava condemnada. O gairebé. El gener d'aquest any, la ministra de Cultura, Nadine Dorries, va anunciar a la Cambra dels Comuns una congelació de la taxa de llicència per un període de dos anys i va avançar que a partir del 2027 el model de finançament de la cadena canviaria. I va afegir algun dard més sobre l'estil i la independència dels professionals: "La BBC ha d'abordar qüestions relacionades amb la imparcialitat", va dir. Dos mesos després, però, així com ningú ja no recorda els escàndols de Johnson, tampoc ningú no recorda les paraules de Dorries. Almenys, de moment. Perquè la primera setmana de març, amb una veu corpresa per l'emoció, la ministra Dorries va elogiar l'actuació del servei rus i ucraïnès de la BBC (que ha triplicat l'audiència en una setmana) i va agrair que els periodistes britànics –inclosos els de Sky News i ITN– arrisquin la vida per transmetre notícies imparcials des de i sobre Ucraïna. La radiotelevisió pública ho juga a favor seu: tot l'esforç per marcar cobertura a Ucraïna afegeix pressió als que volen afeblir l'ens.

Un 'soft power' efectiu com els míssils

La guerra a Ucraïna ha posat de manifest el que era una evidència però que els governs conservadors havien oblidat: que la BBC és un soft power de primer ordre, i tan efectiu o més que els míssils antitancs que Londres està enviant per milers a Kíiv. Tant és així que el govern Johnson ha aprovat aquest dimecres el lliurament a la BBC de 4,1 milions de lliures per enfortir els programes del servei ucraïnès i rus i dur a la regió informació fiable sobre el conflicte. No debades, el general sir Nick Carter, antic cap de l'estat major de la defensa, ha declarat molt recentment al Financial Times que la manera més important de recuperar la iniciativa sobre Putin era una maniobra informativa per arribar al poble rus. "El World Service de la BBC sempre ha aconseguit arribar a la gent de tot el món", va recordar, potser en un excés d'optimisme.

Aquesta és, només, una dimensió de la tasca que està fent la cadena per explicar al món –als britànics, als russos, als ucraïnesos i a la resta– què hi està passant. I una dimensió saludada amb èxit. La pàgina web en rus de la cadena ha triplicat l'audiència en una setmana, i va assolir els 10,7 milions de visites el 3 de març. I, des de Rússia, el nombre de consultes a la web BBC –en anglès– es va multiplicar per 2,5 els primers dies de març, fins als 423.000 l'última setmana. Més encara: la pàgina en rus del directe sobre la guerra va ser la web més visitada de tots els serveis en llengua no anglesa de la corporació, fins al punt d'obtenir 5,3 milions de visualitzacions. I ara, amb les restriccions imposades per Moscou, per arribar a la web de la BBC o d'altres serveis informatius occidentals cal utilitzar una VPN.

Les cares i les veus fixes de tota l'exhibició de la cadena a l'hora de cobrir un esdeveniment que té connotacions històriques sens dubte encara difícils de valorar es diuen James Waterhouse, Caroline Davis, Steve Rosenberg, Sarah Rainsford, Lyse Doucet i Ben Brown, repartits tant per Ucraïna com per Rússia, però també Nick Robinson i Clyve Myrie com a enviats especials i un molt extens equip de persones –per cadascuna que apareix davant de la càmera o d'un micròfon n'hi ha quatre més de mitjana– que s'han desplaçat per la frontera polonesa, la de Romania, la de Geòrgia, Hongria o fins i tot Finlàndia, per testar la temperatura de la situació.

Què més es pot fer? Doncs el que ha fet la BBC. Perquè durant una setmana l'equip del programa Newsnight, de BBC2, ha recorregut diverses capitals de l'Europa Central, de l'Est i dels països bàltics per acostar als britànics uns fets que poden constituir l'aixecament d'un nou mur a Polònia o a Kíiv poc més de trenta anys després que caigués el de Berlín.

Quan els tancs russos van entrar a Budapest el 1956, un comentarista de la BBC va captar l'angoixa del moment amb unes paraules ja històriques: "I ara hem de sentir-nos impotents i culpables veient la destrucció d'una nació... Crec que la sensació hauria de ser de vergonya, per això". En el cas d'Ucraïna es podria dir el mateix?

Fa només uns dies, el 17 de març, des de Kíiv, l'experimentadíssima Lyse Doucet, la cap de corresponsals internacionals de la cadena, va acabar la seva crònica evocant Ernest Hemingway i una de les novel·les sobre la Guerra Civil Espanyola: Per qui toquen les campanes. El seu company a l'estudi, Ros Atkins, li va demanar quin era l'edifici tan bonic que es veia al seu darrere. Doucet va dir: "Oi que és bonic? És Santa Sofia. Quan teníem una altra posició, era la catedral de Sant Miquel, absolutament bonica. Abans de la invasió aquestes cúpules brillants solien ser daurades i il·luminaven la nit de la ciutat. Però us haig de dir que les campanes de Sant Miquel continuen repicant cada hora. Les campanes, amb el missatge del rellotge que escampen per la ciutat, és tranquil·litzador, i asseguren que no tot està perdut i que potser algun dia aquest país reprendrà els seus ritmes i rituals. Cada cop que sento les campanes de Sant Miquel em recorden un altre temps i envien un missatge a tot aquest país, perquè arreu d'aquest país els monestirs encara estan drets… Les campanes, les campanes toquen per Ucraïna". Una poètica manera d'explicar un drama tampoc no aliè a la BBC.