Òscar Dalmau: “TV3 volia renovar ‘La nit dels Òscars’ però vam dir que no perquè estàvem fosos”

BarcelonaEl perd l'estètica, que és alhora marca de fàbrica però també una mica de cuirassa. Òscar Dalmau accedeix a una entrevista per repassar la seva trajectòria, a la qual hi acaba de sumar la baula d'un nou programa al 3Cat. Tot torna és una mirada irònica al passat que ens recorda com les coses canvien ben poc i el firma amb el seu habitual company d'armes, Òscar Andreu.

Tot torna ja ha arribat al 3Cat. És un espai que poua en els 40 anys d’arxiu d’imatges de TV3, però va molt més enllà d’una versió nostrada delViaje al centro de la tele de TVE.

— És un projecte que vam presentar fa tres anys i estava en aquell calaix on es guarden les coses, fins que ens va cridar l’Adrià Serra del 3Cat per parlar-ne. Nosaltres trobàvem que l'arxiu de la tele està poc explotat a l'hora d'explicar què va passar al país i al món en general. Ara bé, no volíem fer un programa de zàping, sinó servir-nos de l'arxiu per explicar el que va passar en un any en concret amb l’economia, la política, els esports... Bàsicament és una excusa per poder garbellar l'arxiu de la tele, a partir de deu anys concrets que hem triat.

Alguna perla?

— Un dels anys que rescatem és el 2004 i aleshores parlem del Fòrum. I és divertit perquè ningú sabia dir ben bé de què anava allò. Fins i tot hi apareix una noia jove a qui li pregunten a la sortida com ho ha vist i diu: “M’agrada més Port Aventura!” O sigui, aquí venia la gent pensant que això seria com un parc d'atraccions. Ens havien venut una moto i la gent sortia d’allà amb cara ben avorrida.

Si és cert que tot torna, ¿quines coses deplores que hagin tornat i quines t’agrada que s’hagin recuperat?

— Un altre any que toquem és el 1985. I és acollonant veure com aleshores parlen d’una onada de refredats increïbles i, en una peça d’informatius, surt un metge que explica que la higiene és molt important perquè hi ha un seguit de virus que pul·lulen, entre ells... el coronavirus. Doncs això: tot torna. O veiem que el Parlament havia aprovat una mena de text en què s'instava el govern espanyol a millorar el finançament, perquè es considerava que era insuficient. I peces al Telenotícies sobre gent jove que no podia accedir a habitatges i es veia empesa a ocupar... Esclar, fas aquest exercici i penses: “Hòstia, fa pràcticament 40 anys d’això i estem igual en moltes de les coses”.

És un programa optimista?

— Sí, és un programa d'humor, també. Traiem ferro i intentem que la gent s'ho passi bé amb el nostre tarannà.

La teva estètica parla per tu i ens diu que t’encanta el passat.

— Sí, m'agrada la pols. Exacte.

Nostàlgic, doncs?

— No, no, sense nostàlgia. A mi m'agrada molt el disseny, l'arquitectura, i me'n vaig molt cap a la dècada dels 60, però jo crec que és per una qüestió que no la vaig viure i m'interessa. Com qui obre un cofre o un bagul de casa de l'avi i comença a treure discos, fullets, i flipa amb el disseny gràfic que es feia aleshores o amb una cadira que troba a casa de l'avi.

Fa quaranta anys tu en tenies deu. Com era l’Òscar Dalmau preadolescent?

— Doncs devia fer cinquè d’EGB i anava als germans maristes de Sants. Vaig tenir la sort que a mi els maristes no em van tocar, però, a companys de la meva promoció sí. En sé de tres casos que van patir abusos. També recordo per aquella època el Samaranch dient que els Jocs es farien a Barcelona i que al pati vam saltar tots d’alegria, sense saber ben bé què eren uns Jocs Olímpics.

I si li demanéssim a aquell nen “tu què vols ser de gran”, què creus que hauria dit?

— Llavors jugava a bàsquet i m'agradava molt. Potser t'hauria dit jugador professional de bàsquet, per jugar al costat de l'Epi i del Chicho Sibilio. El fet de dedicar-me a la comunicació va venir un pèl més tard, ja a l'institut.

Quina va ser l’espurna que et va encarrilar en el recte camí, doncs?

— Devia ser a segon de BUP, a l'institut públic del barri de Sants, el Joan Coromines. Hi havia unes assignatures optatives que es deien EATP, que no sé a quines sigles responien, i una era periodisme. Consistia en preparar un programa de Nadal, que es faria a l'emissora del barri, l'Ona Popular de Sants, una ràdio al·legal, per no dir pirata. Em va agradar la idea, m'hi vaig apuntar i, hòstia, em va encantar. Després de fer aquella pràctica final vaig parlar amb un responsable d’allà per fer-hi algun programa. Com que estava sol, vaig colar-los un projecte per fer un programa en català de rap, tirant jo mateix la música, perquè llavors m'agradava molt el hip-hop i tenia un munt de discos a casa.

Aquesta és la teva gènesi en la comunicació, doncs. I l’humor? Quins van ser els teus referents?

— Jo vaig descobrir l’humor que m’agradava a partir de les sèries que emetia TV3, o el 33, com L’escurçó negre, Els joves... Sempre m’havia demanat qui devia haver apostat per aquest tipus d’humor. Amb el temps, i quan ja estudiava comunicació, vaig tenir com a professor Lluís Maria Güell i ens va explicar que en aquella època, quan comença TV3, ell estava de cap de compres. Li vaig dir que era responsable de subministrar tot aquell humor a una sèrie de generacions de joves però ell va treure-hi importància: “Escolta, anava a quilos, allò. En compraves una i te’n regalaven cinc”.

Doncs van ser sèries que van tenir impacte, encara que anessin a pes.

— De tota manera, no va ser fins que vaig començar la facultat que vaig veure Aterriza como puedas i vaig dir “Jo vull fer això, vull estar involucrat en una pel·li així”. Esclar, explicar en els cercles de comunicació audiovisual que tu volies fer Aterriza como puedas era un sacrilegi. La gent allà volia ser director de cine d'art i assaig.

Tots els aspirants a Tarkovski, nerviosos.

— Esclar, i els Antonionis, els Godards... Però, per a mi, allò era la bomba i volia ser-hi d'alguna manera: escriure-ho, dirigir-ho, o estar portant cafès. Aquest tipus d'humor em va obrir els ulls. I, sense saber què acabaria fent, al final m'he acabat dedicant a escriure humor.

I quant te'n vas adonar que, més enllà d’agradar-te, resulta que servies per a això i ho feies bé?

— Per això els he d'estar agraït a l'Antoni Bassas i el Xavier Bosch, que van ser els primers a confiar en mi. I a Piti Español, profe de guió a la facultat que ha fet de tot: ve del circ, ha donat la volta al món... Va ser ell qui em va dir que estaven buscant una persona per a l’Alguna pregunta més? que feien a Catalunya Ràdio i que jo seguia, amb el Pasta gansa, els Gomaespuma... Aquella va ser la meva primera feina remunerada.

A partir d’aquí, et vas fer popular amb El gran dictat.

— Aquí s'hi torna a creuar el Xavier Bosch. Em truca i em diu “Estem provant gent, però no ens acaba d'agradar ningú”. I vaig anar a fer uns càstings desangeladíssims en una nau industrial, entre parets de formigó. Si m'hi arriba a anar a la vida, no m'haguessin agafat. Però com que en aquella època tenia ja molta feina perquè treballàvem amb l'Òscar fent guions per al Polònia i una secció diària de ràdio per a la Júlia Otero vaig pensar “Mira, ves-hi, fes una mica el tonto i marxa”. I resulta que va agradar.

Pim, pam.

— Bé, faltava que a TV3 també els agradés. I em van dir que sí, però que aquestes grenyes, les ulleres, la barba, aquestes pintes... Sé que hi va haver debat allà dintre i que deien “Hòstia, aquest tio ha de vestir així? Potser si s'afaités i amb unes altres ulleres...”

Vas arribar a considerar canviar-te la imatge?

— Els hi vaig dir que ho consideressin ells. Si buscaven un altre perfil, que anessin cap a un altre perfil. I que si es quedaven amb el meu perfil, jo venia així de fàbrica. Moltes vegades el més difícil és trobar l’estètica del personatge. Doncs mira, jo ja vinc així de casa. La primera prova de vestuari que vam fer per a El gran dictat va ser una roba que es pressuposa que un noi de 35 anys ha de dur: texans mig trencats, vambes... I esclar, els vaig haver de dir que jo, així, em veia disfressat. A mi m'agrada anar vestit, amb corbata, si pot ser estreta, coll de camisa també petit... De fet, els primers 12 o 13 programes els vaig fer amb roba que portava jo mateix de casa.

Una manera de vestir molt urbanita, per a algú que va acabar posant la veu a Caçadors de bolets, un programa singular.

— No sembla el format televisiu més obvi, oi? Era una marcianada. Jo que tinc la dona que treballa a Madrid, recordo que allà la gent de la Sexta mirava les audiències i deia “No lideramos los lunes porque hay un programa que se llama Cacador de bolets. Esto qué es?” I quan ella els explicava que el seu marit hi posava la veu i que això anava d’anar a buscar bolets, però que no en troben i que aleshores en busquen més fins que sí que en troben i després se’ls cruspeixen... al·lucinaven.

TV3 té un punt d’excepció televisiva?

— Crec que sí. A TV3 hi havia el departament de nous formats i arriscaven. Recordo que quan em van proposar el programa els vaig dir: “Però ja n’esteu seguts, d’això?”. A més va ser llei de Murphy. Això no sé si s’ha explicat mai, però el primer episodi s’havia d’emetre el 13 de setembre i s’havia de gravar abans, esclar. Però no hi havia bolets encara, així que per al primer programa de Caçadors de bolets vam fer servir bolets d’attrezzo. Posant la càmera una mica lluny, perquè no es veiés gaire que aquell pinetell era de plàstic!

Doncs la gent ho va comprar i el programa va ser un èxit instantani.

— Sí, ho va rebentar a nivell de números. Ara, ¿pots creure que jo no he anat a la meva vida a buscar bolets? O sigui, ni llavors ni després. M'encanten, eh? Però això d'esgarrinxar-me i de fotre'm pel mig la muntanya... a més, n'has de saber molt.

El dictat, els bolets, els guions del Polònia i del Crackòvia, La nit dels Òscars, els contes de la Pinya i, esclar, setze temporades de La competència. Una mica d'hiperactivitat?

— No creguis, la majoria són projectes que jo no he anat a buscar. A La competència, per exemple, devíem ser els tercers o quarts a qui devien trucar, perquè ens va arribar l'oferta el mes de juliol, amb molt poc temps per preparar-lo. Ara, és cert que no he deixat mai de fer ràdio al llarg de la meva carrera. Mai, mai, mai. És el que em permet pagar el lloguer. Bé, ara la hipoteca. Més que res perquè és molt estrany que un programa de ràdio se'l petin a mitja temporada. En canvi, a la tele... Normalment, a les feines, si tu fas bé la teva feina tens molts números per conservar-la. En canvi, fent televisió és complicat, perquè tu ja pots fotre el millor programa de la teva vida, que si quan l’emets hi ha un Barça-Madrid serà un fracàs absolut i fora. Hi ha molts programes que han fet una edició i se'ls han petat.

La nit dels Òscars no va tenir segona temporada. Et va quedar una mica d'espineta?

— Sí i no, perquè també va ser la sensació una mica que anàvem molt al límit a nivell de feina, perquè seguíem fent ràdio. Un programa de tele d’aquella dimensió hagués requerit dedicar-nos-hi completament. De fet, teníem la renovació damunt de la taula de TV3 i volien renovar, però vam dir que no perquè estàvem fosos. El Tot torna és un altre rotllo i ens hi hem pogut dedicar a temps parcial, anar-lo fent.

En tot cas, i ni que sigui deixant-hi la pell, acumules molts èxits. Hi ha alguna etapa professional que recordis amb més duresa?

— Mmm... et diré una experiència que vam tenir també amb l'Òscar i sort que la vam fer plegats. Vam plantejar una sèrie d'animació per a adults i TV3 va entrar a finançar una petita part del mogollón de diners que implica fer una sèrie d'animació. I van dir, escolta, endavant, però en lloc de fer 2D, apostem per fer un 3D, la qual cosa encara dispara més els costos i la feina. Fotrem la nostra capacitat de treball a cost zero i serà la nostra inversió, vam pensar. Doncs bé, vam estar vora set anys fins que es va poder emetre la sèrie, que es deia Jokebox. Era un constant patir i cada canvi era lentíssim d’executar. Vam quedar-ne tan escaldats que vam pensar: una i prou.

Quan vaig entrevistar l’Òscar Andreu fa uns mesos li vaig demanar si us havíeu barallat mai. Em va dir que no, ni físicament ni tampoc de manera passiva-agressiva. I em va dir també que eres una bellíssima persona. Algun defecte deus tenir!

— Soc molt despistat i poc estructurat. En aquest sentit, ell en sap més, de veure clars els temes, de saber amb què hem de començar... Però, bé, formem un bon equip i és cert que no ens hem barallat mai i això que fins i tot vam estar dos anys vivint junts sota el mateix sostre. La clau perquè no ens haguem emprenyat mai és que no hi ha hagut mai sexe entre nosaltres.

Hi ha una atracció tremenda, però no la consumeu per por a barallar-vos?

— Hahaha. Jo el trobo molt atractiu. Ell no crec que m’hi trobi a mi, però jo a ell sí.

Després de dir-me que eres una bellíssima persona, va afegir que segurament no podria dir això d’ell mateix.

— Home, l'Òscar ha tingut un passat, un passat a Terrassa. Devien anar per aquí els trets, però és bon tio.

També li vaig preguntar qui guanyaria, en una hipotètica baralla física. No va tenir cap dubte a dir que ell.

— Guanya ell, seguríssim. Té molta més envergadura. L'altre dia també ho parlàvem, amb ell. Anàvem pel carrer i vam veure dos paios joves, fotent-se d'hòsties en broma, de camarades. I ens dèiem, “hòstia, quina sort que la nostra amistat no s'ha basat en aquesta merda”. És que a mi, la violència, em posa dels nervis. No puc, no la sé gestionar. I després, passa que si m'enfado me'n vaig als aguts i perdo tota la credibilitat. Faig un Angelines.

Parlant del Tot torna, també he recuperat una entrevista teva, en aquest cas, de l'any 2014. Deies el següent: “Em faria il·lusió assistir al naixement d'un nou estat”. Com anem, de paciència?

— És fort. Tot torna, eh? Podries fer el mateix titular. Em segueix fent il·lusió.

I ho veus mínimament factible?

— Hòstia, hauria de ser-ho, però tal com està el pati... Bé, cap aquí ens hi ha de portar la classe política. I crec que ara no està per això, ni els uns ni els altres. Quan et pregunten si estàs per la independència, jo recordo que la contraproposta és estar per la dependència. Per a mi, dependència és una cosa fumuda: la llei de la dependència, dependre dels pares. Per tant, sí, a favor sempre de la independència.

En aquella entrevista et preguntaven també com et veies a 10 anys vista, o sigui el 2024. I tu explicaves que sovint ho parlàveu amb l'altre Òscar. I deies: “Seria estrany tenir 50 anys i seguir fent veuetes”. Doncs bé...

— Ha, ha, ha! Doncs... d'aquí a 10 anys potser sí que finalment serà estrany veure'ns fent veuetes. Però no ho descartaria, eh? Tal com està el preu de les coses i tal com va la vida... Vam renovar per tres anys, abans de l’estiu. Des que tens família, les prioritats canvien i penses: bé, podré pagar escoles, robes, menjars durant 3 anys més. Això, més o menys, ho tindrem cobert.

Després de 16 anys fent un programa líder d'audiència, encara aquesta por de l’abisme econòmic?

— Em guanyo bé la vida, però sempre hi ha la por de ser conscient que no treballo en una oficina, contractat fix. Sempre he estat autònom. Quan entrem a l’edifici aquest de la Torre Barcelona hi ha un control de seguretat i cal una targeta per poder entrar. La nostra targeta, com que nosaltres no formem part de la plantilla, hi diu: “Provisional”.

És un recordatori diari, doncs.

— Exacte. Et fa saber que tu estàs provisionalment aquí, i que depens molt dels números, de com vagin les coses.

Per si tota aquesta activitat professional fos poca, encara vas treure temps per escriure el llibre Barcelona retro. I per fer-te amic de conserges i porters.

— Sí, perquè són els que manen en un edifici. Si vols entrar, te’ls has de guanyar. I a mi m'interessa un cert tipus d'arquitectura molt concreta, dels anys 60 i 70. Aleshores, quan veig una façana que m'interessa, hi entro.

Tu en fas una certa apologia, d’aquesta Barcelona lletja, com se n’hi ha dit, a vegades. Per què?

— Diuen que és lletja perquè, esclar, fan una contraposició al modernisme, que és tot color i arts aplicades... Però hi ha un cert tipus d'arquitectura d’aquestes dècades on els arquitectes també col·laboraven amb artistes i van fer edificis molt xulos i interessants, però la gent no ho té al cap.

Un dels esports nacionals dels barcelonins és considerar que la ciutat està pitjor que mai. Coincideixes en aquest diagnòstic?

— És que a mi em perd l'estètica, Àlex. Un alcalde que considero que això ho va cuidar força va ser el Maragall. Però fa temps d’això. L'alcalde de qualsevol poble o ciutat, hauria d'estar superinteressat per l'arquitectura i l'urbanisme. Això ho trobo a faltar una mica. De Collboni em consta que s’estima el disseny. A l’època pandèmica jo em posava negre: va ser un horror tot plegat. Ja era prou gris tot, com que aquí a Barcelona patíssim totes aquelles intervencions d'urbanisme. No sé de qui devia ser la idea d'ampliar terrasses de bars sobre l’asfalt, però era un desgavell considerable, i encara ho és. Això de prendre't una cervesa al costat d'un contenidor i tres motos aparcades és una cosa que encara no entenc.

Si no poguessis viure a Barcelona, saps on viuries?

— No he vist gaire món, jo. De les ciutats que he vist com a turista em va impactar molt, per exemple, Palm Springs. A nivell d'arquitectura és una aberració, perquè té camps de golf al mig del puto desert. Però allà hi tenien casa tots els de Hollywood, Frank Sinatra, Dean Martin... Ara allà va molta gent a jubilar-se, així que possiblement acabaria els meus dies allà, fregit a l'ast sobretot a l'estiu, perquè arriben ben bé a quaranta graus.