Vicent Sanchis: "TV3 s'ha utilitzat per anar contra l'independentisme, i no al revés"

BarcelonaAnava dient que volia estar-hi deu mesos i s'hi ha quedat cinc anys, com a director de TV3. I no pas cinc anys qualssevol. En aquesta entrevista, Vicent Sanchis passa balanç al seu mandat i parla amb la plena llibertat d'haver-se tret ja la cotilla del càrrec.

Abans que passin cinc mesos hi hauria d'haver nova direcció a TV3. Com s'explica que l'hagin cessat ja i s'hagi obert un període d'interinitat?

— Hi ha una gent que té unes ganes de revenja que no entenc. Ara venen temps nous, gent nova: haurien de ser més generosos, seguir la llei que han aprovat i estar més tranquils. I si ara tocava seguir tres mesos més amb les direccions que hi havia de TV3 i Catalunya Ràdio, doncs fer-ho. Però, vaja, és anecdòtic.

Revenja de què, exactament?

— Ho han de dir ells, això. Jo només la constato. I recordo que no pot ser un ànim minoritari, perquè no hauria pogut triomfar, aleshores. Si hi ha set membres al nou consell de govern, com a mínim una majoria de cinc estan d'acord en aquest acte de revenja absurd, infantiloide i trist.

"Esclar que al Sanchis això l'hi farem pagar, perquè això és un abans i un després". Suposo que reconeix la frase.

— Doncs sí que va ser un abans i un després, sí...

La va dir Pilar Rahola a David Madí, en una conversa telefònica punxada per la policia i filtrada. I una altra frase: "Que el Carles Puigdemont li digui a Sanchis que no ho perdonarà i l'altre se li pixi...". Hi veu un nexe de causa i conseqüència entre el que ha passat aquesta setmana?

— Doncs no ho sé, perquè en el cas de Junts ha canviat moltíssim la gent. I com que és un partit que encara és incipient, ves a saber què.

S'ha sentit protegit pel consell de govern de la Corporació que el va nomenar?

— El 90% dels casos, sí. Estava molt bé, aquell consell, perquè hi havia gent que havien estat nomenats per alguns partits que ja no existien. I, esclar, al final, feien les coses perquè consideraven que havien de ser d'una determinada manera.

Doncs parlem del 10% restant.

— Hi ha hagut alguns moments d'enfrontament. I és lògic, perquè no pot ser que tot siguin meravelles. Per exemple amb l'afer de la renovació del contracte de la Nuria Roca. Jo no hi estava d'acord, amb aquella decisió de la presidència. Temps enrere, ella s'havia ficat amb alguns personatges importants del Govern, amb ironia. I dins del consell de govern nostre això va provocar una reacció que jo no vaig compartir. Van acabar cancel·lant el contracte sense la meva aprovació. És que la gent no ho sap, però els directors dels mitjans manen molt poquet.

Qui mana, aleshores, si no ho fa el director?

— Mana tothom. Hi ha un equilibri que és perfecte i imperfecte, alhora. El consell de govern manava, però també una mica manàvem els directors dels mitjans. I les direccions corporatives. I, pel que fa als continguts, manaven també els consells professionals, el comitè d'empresa, el consell de redacció... Entre absolutament tots ens havíem de fer costat i anar cedint: estira i amolla, que diem a València.

Explicat així, sembla un plantejament més proper a la CUP que al d'una empresa pública amb més de 2.000 treballadors.

— La CUP estaria contenta de sentir-ho, però tampoc és això. Al final algú sí que pren les grans decisions. Jo era el responsable legal i penal de tot allò que s'emetia per la graella. I resulta que el president o presidenta de la Corporació eren també responsables en tant que gestors administratius màxims. Això creava la necessitat d'arribar a acords amb tothom, perquè ningú se sentís excessivament agredit. I crec que ho hem fet bé.

TV3 té una bona marca?

— Vostè què creu?

Que depèn a qui ho preguntis.

— Oh, com totes!

La coca-cola agrada a tothom. O això suggereix la frase feta: triomfar més que la coca-cola.

— Una merda! Hi ha molta gent que els agrada, però molta gent que no. És impossible agradar a tothom. I, dit això, TV3 s'ha utilitzat durant quatre o cinc anys per anar contra l'independentisme. I no al revés, com diuen els que l'acusen de ser una màquina d'agitació i propaganda. Diuen això perquè volen anul·lar l'única televisió d'aquest país que pren el català com a eix central, que creu en informació de proximitat feta des d'aquí, i en una manera d'interpretar el món catalana. Com que TV3 no diu el que diuen TVE, Telecinco o Antena 3... fora. Hi ha una profunda mala llet còsmica contra TV3.

Comparacions amb begudes carbòniques a banda, el cert és que el PSC –i tot el que queda a partir d'allà en l'eix nacional– assegura que TV3 només treballa per a la meitat del país.

— El PSC, que ara té tres càrrecs nomenats a proposta d'ells d'un total de set consellers, hauria d'entendre d'una vegada que TV3 també ha de ser la seva televisió. Que ja ho és.

Però si no se la senten seva...

— Si al PSC no se senten seva TV3, que se'n vagin fora del consell de govern. I si se la senten pròpia, com fa una part important de l'arc parlamentari, que parlin, que dialoguin, que ho treballin. Diuen: "Oh, és que això és culpa de TV3". És possible, però també hauríem de veure quina inclinació nacional ha pres el PSC en els últims cinc anys. Quina gent votava abans el PSC i quina gent els vota ara.

L'humor de TV3 sol estar sota la lupa. TV3 ha repartit de manera equitativa les seves ironies?

— Només cal mirar-se el Polònia, com a màxim exponent de l'humor de la casa. I que no té pas cinc anys, que és el temps que jo hi he estat. Cap partit polític està d'acord amb el Polònia, però n'hi ha alguns que han accentuat més la nota i han dit que anaven contra ells. Ara bé, preguntem-ho al president Puigdemont, al president Torra o al president Mas, si estan contents amb el Polònia.

El Bricoheroes s'ha entès?

— No s'ha entès gaire. Ara bé, com que estaven al centre de la polèmica, això va anar conduint els creadors de l'espai cap a actituds que jo no vaig veure clares. En algun moment van acabar creient que ells eren els representants de la llibertat d'expressió. I en són, però això no dona carta blanca per dir el que et doni la gana des d'una televisió pública.

Assumint que Domínguez i en Peyu feien uns personatges autoparòdics, també és cert que en la literalitat del guió rebien uns més que altres.

— Més enllà de l'encert o no de l'equip que el feia, el programa atreia molt un tipus de públic heterodox i jove. I al marge d'això els van agafar com a boc expiatori de la televisió: ells serien els que pagarien per tots i servirien per fer la crítica fàcil. I crec que ells no van ser prou conscients i intel·ligents per actuar de manera que permetés desautoritzar la crítica o matisar-la. Només en aquest sentit no ho van fer bé.

Durant el seu mandat ha aparegut un corrent crític, amb molta capacitat d'alçar la veu a Twitter, que parla de TÑ3. Consideren que TV3 ha traït el seu compromís nacional amb el país i la llengua. Com les ha viscut, aquestes crítiques?

— No tinc més remei que aguantar-les, com les altres. Qui diu que és un aparell de propaganda independentista, menteix. I qui diu que és un aparell de castellanització hispanòfil, també. Una mentida que, en alguns casos, es fa des de la bona fe. Però la gent que creu que TV3 es castellanitza ho diu perquè no se la mira prou. Ara, tot això està provocat, eh? I potser algun dia alguns senyors haurien d'explicar per què van penjar segons quins tuits.

Senyors amb càrrecs públics?

— Evidentment. Però també sense càrrecs públics. Gent a qui jo respecto moltíssim però no entenc. Hi ha gent que va començar a criticar TV3 per espanyolista des de càrrecs públics per interès polític. Però també des de fora dels càrrecs, i això que no entenc.

Parla de persones com Lluís Llach, per esmentar un crític notable?

— Per exemple. No ho entenc. No-ho-entenc. I em sap molt i molt greu que no m'hagi trucat per parlar-ne. No entenc com ha estat tan inconscient i irresponsable.

No creu que hi ha crítiques genuïnes?

— Les campanyes no són espontànies mai. El que passa és que després hi ha molta gent que s'hi afegeix espontàniament. I no pots adjudicar la malícia dels creadors de la campanya a la gent que s'hi apunta perquè consideren que tenen raó. I en tot cas, on ho diu, que ara hi ha més castellà? Quina estadística ho avala?

Els personatges que parlen castellà a les ficcions acostumen a rebre.

— Quant de castellà es parla al Parlament? I a la ciutat de Barcelona? I a Catalunya? I tot això... ¿com ho hem de gestionar? Si una telenovel·la és capaç d'agafar un personatge que parla en castellà i els altres li parlen en català, i intenten integrar-lo en una manera de viure que hauria de ser la normal en un país normal... ¿estem cometent un pecat? O té una intenció bastant més intel·ligent, amb perdó, dels burros que ho critiquen?

Marxa amb una imputació sota el braç, pendent de resoldre, pels anuncis de l'1-O.

— Iupi!

Quines perspectives té sobre aquest tema?

— Hòstia, això no ho hauria de dir, però perdre el judici, esclar. (Riu). Érem allà, vam passar una publicitat de la Generalitat, que era una indicació del Govern per una campanya del propi Govern. Ens diuen: vostès haurien d'haver rebentat això. Però la instrucció del Constitucional només deia que no havíem d'ajudar el referèndum. ¿Això inclou desobeir la Generalitat per una campanya de publicitat institucional? Sempre vaig interpretar, i ho dic amb una certa ironia, que intentar fomentar el referèndum era posar meses electorals a la redacció. Cosa que no vam fer.

Hi ha gent en deute amb vostè?

— No. Jo estic en deute amb ells. M'ho he passat molt bé aquests cinc anys i hem fet coses importants. Estic profundament agraït a la televisió i a la seva gent.

Ha escrit una breu carta de comiat a la plantilla. Reaccions?

— Entre els qui m'han contestat, hi ha hagut un parell de retrets que penso que tenen raó. Algú se'm queixava que el canal Super 3 ha patit molt. És cert. En uns anys tan bèsties vaig decantar-me per mantenir el lideratge de TV3, perquè era importantíssim consolidar-lo. Però la resta de canals van quedar afectats. Una altra resposta deia que TV3 hauria d'haver estat una televisió més de país. Bé, jo crec que sí, però... miri vostè en quin país vivim.

Com podria TV3 ser "més de país"?

— Que pensés en els Països Catalans, que recordés que a la Catalunya Nord no entenen el castellà, que prescindís de tantes referències madridcèntriques i espanyocèntriques. Però seria una televisió de país... que no seria la del país real que tenim. El problema és que entre la televisió que volem o voldríem alguns –jo inclòs!– i la del país real... la distància seria excessiva.

Els governs dels últims 10 anys, més enllà de dir que TV3 és important, ¿hi han apostat?

— No.

Desenvolupi-ho.

— Han apostat perquè continués, però no perquè TV3 s'adeqüés al moment que vivim. No han dit: nosaltres aportem més fons públics i per tant, això comportarà més potència i més capacitat per complir la missió que té encomanada, amb una graella plena de continguts competitius. No han decidit que s'ha de canviar el model per adequar la dimensió empresarial de la Corporació als temps que vivim, i això voldria dir fer un acord amb la plantilla per reduir la despesa de personal. La conclusió és que si vols una televisió nacional... no pots pagar una televisió autonòmica.

Va firmar per ser director cinc mesos abans de l'1-O. Sabia a què s'apuntava?

— No només ho sabia, sinó que vaig venir per a això. Per viure-ho en primera línia, que soc periodista, un ofici antic i terrible. Tenia ganes de fer tant com pogués perquè aquest moment històric fos profitós per al país.

Com l'ha vist, l'1-O i la seva gestió posterior, més enllà de la seva faceta de director de TV3?

— (Riu). Jo soc valencià i agnòstic. Conec bé el meu poble... i el meu altre poble, que també considero meu. I som molt complicadets. Fora de la meva funció a TV3, ostres, jo no m'ho creia. Però encara que no m'ho cregués... ¿com podia renunciar a viure això i a treballar perquè això fora interessant i profitós? Aquest país serà lliure, serà ple, serà una altra cosa... quan els catalans vulguin. Punt.

Té fama de dur i exigent. Sigui-ho amb vostè mateix i faci's un parell d'autocrítiques.

— Penso que he tingut molt poc marge, perquè la responsabilitat de les decisions requeia en el consell de govern. Però, dit això, crec que en alguns moments, com m'ha passat tota la vida, he tingut massa ego. I podria haver evitat algunes crítiques a TV3, que segurament anaven adreçades a mi, estalviant-me una mica d'exhibició. A la vida, sempre m'acabo dient: Ai, Vicentico, relaxa't! Però no ho puc evitar. I l'altra, ja que me'n demana dos...

Si en té més tampoc no l'aturaré.

— No, amb dos ja està bé i la primera és bastant bèstia. La segona? Hauria d'haver parlat més amb la gent d'allà dins. Vaig delegar massa en el meu equip.

I a partir d'ara...?

— A partir d'ara, la vida! La feina que pugui fer en premsa. Escasses tertúlies, tant com pugui evitar-les. I que es preparin. Que fins ara a mi em disparaven i jo disparava poquet i en genèric... Però ara, si algú em dispara miraré de disparar-li també i de passar-nos-ho bé tots junts, una altra vegada. Tornem a la vida!

A RAC 1 va dir que tenia emmarcada al lavabo la carta que li va lliurar Inés Arrimadas amb una proposta de dimissió. Algun mitjà ho va donar per bo i tot. Digui'm sisplau que feia broma.

— Evidentment. Això voldria ella...! Seria donar-li massa importància.