Antoni Bassas: "TV3 s’ha arromangat, però encara està convalescent de tota la pallissa nacional del Procés"

BarcelonaEl festival Zoom d’Igualada el va reconèixer la setmana passada amb el premi a la trajectòria televisiva. I TikTok reconeixia ahir l’Alguna pregunta més? que produeix amb un premi com a millor partner de comèdia. Són dues bones excuses per entrevistar Antoni Bassas i centrar-se en aquesta faceta de la seva vida, sovint eclipsada pels prop de tres lustres que va comandar El matí de Catalunya Ràdio. 

Tens un munt de premis radiofònics, però encara no havien reconegut específicament la teva carrera a la televisió. Què t’aporta, aquest mitjà?

— El premi m’hi ha fet pensar i m’ha recordat que he passat moltes, moltes hores als platós. He hagut de tenir idees per a programes de televisió i alguns dels meus moments més intensos, des del punt de vista professional, s’han produït davant de les càmeres.

Com ara?

— El primer és fundacional: el Tres pics i repicó. No és poca cosa tancar-se en un plató per fer un concurs de prime time amb cent cinquanta persones de públic, tres concursants, actors, humoristes... Allò va ser el meu batxillerat, la carrera i el postgrau televisiu en només tres anys. Un altre moment intens va ser l’Aquest any, cent!, un talk show històric en directe, durant tot un any, explicant la història del Barça al costat dels meus mites blaugranes.

Com descriuries la sensació de fer televisió?

— Als platós es pot aconseguir, a vegades, una intimitat única. És aquell moment en què el regidor diu “Silenci...!” i, si hi ha poca gent, es pot aconseguir treballar gairebé en la solitud del lutier que està acabant un instrument. Aquesta sensació la vam tenir la Lloll i jo, per exemple, quan vam fer la Vanessa.

Intimitat, però també màxima exposició.

— La televisió et pot fer passar de zero a cent en el coneixement popular amb un sol programa. A mi em va passar. I més en aquella època, en què TV3 només competia amb TVE perquè les privades acabaven de néixer i no tenien l’impacte d’ara, ni hi havia plataformes. La popularitat d’una cara recurrent a TV3 a finals dels 80 i principis dels 90 era digna d’estudi sociològic. Si TV3 era més que una tele, els professionals que hi sortíem érem més que uns professionals: es desencadenaven una sèrie de relacions amb l’audiència que anaven molt més enllà del que estrictament seria esperable entre uns teleespectadors i uns presentadors.

Enyores l’anonimat?

— En algun moment, sí. Però entenguem-nos: jo no soc Messi. Hi ha gent que ho passa molt pitjor i no pot anar enlloc del món. A més, aquí els codis de relació amb els famosos televisius són uns altres: la gent és més reservada, més educada.

El Tres pics i repicó és el nostre Un, dos, tres...?

— Home... L’Un, dos, tres és també un moment fundacional de la televisió espanyola, en aquest cas del tardofranquisme i els començaments de la democràcia. No ho havia considerat des d’aquest punt de vista, però l’impacte va ser enorme. Enganxava gent de totes les generacions, dels nets als avis, i de les dues procedències lingüístiques principals del país, la catalana i la castellana. Hi havia gent que només posava TV3 per veure el futbol i el Tres pics i repicó. Els taxistes castellanoparlants em deien: “Vostè és el de la tele, el de la Vicenteta!” El concurs va portar TV3 a moltes cases a les quals, si no fos per ell, no hauria arribat.

No t’havies posat davant d’una càmera. Notaves el pes de la responsabilitat?

— Sí, esclar. Però tenia un avantatge, que eren algun miler d’hores en directe de ràdio. I sabia, per tant, que quan s’encengués el pilot vermell no em quedaria clavat.

Vas patir molt?

— Havia de fer de mestre de cerimònies, felicitar els guanyadors, fer aplaudir el públic, donar la rèplica als actors, redactar alguns guions... Era un exercici molt complet i molt difícil. Extenuant. I sí, ho vaig passar malament al principi, fins que després d’uns tres mesos vaig entendre allò que diuen els entrenadors als jugadors: sigues tu mateix, fes el mateix que fas als entrenaments. És fàcil dir-ho, però no pas fer-ho. I, cap als volts de Nadal, vaig començar a notar que dominava els tempos i l’espai. I vaig començar a veure’m, que és un exercici duríssim, perquè et veus tots els defectes.

Recordes el moment en què et van dir que presentaries el programa?

— Cap a la primavera del 1988, el departament d’esports de TV3 em va proposar de formar part de la redacció que aniria a cobrir els Jocs Olímpics de Seül. Ja se sabia que Barcelona faria els següents, de manera que això insinuava una carrera en la redacció d’esports i, francament, em feia molta il·lusió. L'hi vaig comentar a en Puyal, amb qui feia el futbol a la ràdio, i allò el va empènyer a descobrir què duia entre mans. “No, és que jo tinc una altra idea”, em va dir. I vaig haver de triar. Jo em sentia molt de l’escuderia d’en Puyal i el fet que ell estigués darrere del projecte em donava moltes garanties.

Té fama de ser un perfeccionista. Et donava moltes indicacions?

— Totes, totes, totes.

Algun consell d’or que recordis?

— Somriu més del que somriuries normalment. I parla poc, també. A la ràdio, si no ho expliques tu, la gent no sap què està passant, però a la televisió ja hi ha les càmeres per mostrar les coses. El sentit del ritme també era molt important. Va ser una masterclass en qüestió de mesos.

Encara avui, trenta anys més tard, som molts els que quan sentim el nom de Vanessa immediatament pensem... “El vídeo!”

— És una filla que tenim la Lloll i jo que estimem amb bogeria. Com que al Tres pics i repicó havia començat a escriure guions i m’hi trobava a gust, en Puyal em va dir que pensés en algun personatge per al següent programa, El joc del segle. Potser avui dia no el faria, aquest personatge, perquè reprodueix l’esquema de la rossa curta de gambals. Amb tot, s’ha de dir una cosa. El gag estava muntat sobre una altra idea clàssica: el pallasso llest i el tonto. On el tonto, òbviament, és el que fa gràcia i el llest no és tan llest com sembla. Però no sé si, avui dia, els corrents del pensament polític actual no recelarien d’una situació en què un home renya una dona.

La Vanessa, la Vicenteta... creus que TV3 les reivindica prou?

— Aviam, no es pot viure de la nostàlgia. La Vanessa potser fa 30 anys que ha desaparegut de la pantalla. Que encara n’estiguem parlant vol dir que ha estat reconegudíssim. O la Vicenteta. Amb els Tres pics i repicó, quan es fa història de la televisió, es passa per sobre d’aquest programa. I això que les audiències que feia cada setmana eren de partit de futbol.

Per què creus que passa?

— Sembla com si, a vegades, dins de la pròpia televisió se n'avergonyissin. Com si fos més agradable que TV3 fos el canal del 30 minuts, o de l’Sputnik, o de la mateixa La vida en un xip, que no d’un concurs familiar on sortís la Vicenteta. Com si fos una trobada de foc de camp. I, ja saps, a vegades els records de l’escoltisme se’ns fan una mica incòmodes. Ho parlava l’altre dia amb un regidor de plató, quan estava a punt d’entrar en un directe. Em deia: “Recordes quan fèiem el Tres pics? Ara ja no es fan programes com aquell”. Es va fer un silenci i va afegir: “I això no sé si és bo o dolent”. Es va fer un altre silenci, em va mirar, i em va dir: “Sí que ho sé, és dolent”.

Ho pregunto diferent. Per què la Lloll no té espai a la TV3 d’ara?

— Aquesta és una història de la qual jo no tinc totes les claus. Em fa l’efecte que algú del seu talent necessita algú que hi cregui, i que li escrigui. Algú que la cuidi. Segurament el mateix Tres pics i repicó o la carrera de la Lloll han pagat el clixé de l’humor costumista allunyat de la modernitat que suposaven altres programes de la casa.

L’adjectiu és odiós, però ha fet fortuna. L’humor tieta.

— La Lloll llolleja, deien...

Et sembla injust?

— És injust amb els espectadors! Perquè els priva d’un talent natural. Em sembla una manera d’autocensurar alguna cosa que té èxit. I que, a més, està molt ben feta.

Trobes a faltar escriure personatges?

— Per desgràcia meva he abandonat aquesta carrera. Jo em presento com a periodista i guionista, perquè a la ràdio o a l’APM? em vaig fer uns tips d’escriure guió. Això és com anar amb bicicleta, que no te n’oblides mai, però em sento molt desentrenat. Tants anys de política i periodisme d’informació m’han fet viure massa en el regne de la realitat i m’han allunyat dels territoris de la imaginació i de l’humor.

El joc del segle es va fer famós, també, perquè costava un munt d’entendre.

— El concurs va ser complicadíssim, no el va entendre ningú! Que si accepta, que si desa... Va ser un tòpic que va perseguir el Puyal durant molt de temps, i que no li feia cap gràcia. Nosaltres ja li dèiem que era un pelet complicat... però també va ser un èxit extraordinari.

Hi ha algun projecte televisiu pendent?

— Quan arriba aquesta pregunta, sempre dic que m’agradaria presentar un Telenotícies. Que se m’entengui: avui dia la meva carrera professional o la felicitat personal ja no depenen d’un projecte que surti o no surti. Només tinc agraïment per totes les oportunitats que he tingut i tota la feina que he pogut fer. Però sí. Si la pregunta és aquesta, la resposta és aquesta altra.

El teu nom va sonar amb insistència, durant un temps, quan s’estudiava si el Telenotícies vespre havia de ser un informatiu “d’autor”.

— Com tu dius, això va sonar... i, per tant, ningú em va fer cap proposta formal. En aquells moments, al final de la meva corresponsalia als Estats Units, fem reunions amb la direcció de la televisió per veure com continuarà la meva vinculació amb TV3, però queda ben clar que jo em sento molt implicat en el projecte de fundació del diari ARA. Pensa que jo arribo a Barcelona quan el diari té tres anys de vida i el Carles m’està esperant amb moltes ganes perquè l’ajudi a fer-lo créixer des del punt de vista audiovisual. Això també explica que a la televisió entenguessin que havia dissenyat el meu futur més a l’ARA que a TV3.

Hi devies rumiar, com a mínim.

— Partíem d’una situació d’una certa lògica. Estava acabant la meva etapa de corresponsal de TV3 als Estats Units, havia estat quatre anys sortint a tots els Telenotícies i tenia sentit que la continuïtat anés per aquí. Amb tot, em pregunto fins a quin punt un Telenotícies pot ser d’autor. És a dir: un autor, en un Telenotícies, pot fer inflexions, triar algunes entradetes, preguntar amb un estil determinat si hi ha entrevistes i acomiadar a la seva manera, però un informatiu és una feina molt coral, que demana que tothom cedeixi una part del seu protagonisme en benefici d’un mecanisme de rellotgeria que ha de lliscar com la seda.

També has estat entrevistador, en espais com A contracorrent. Com s'aconsegueix que el personatge surti del seu propi clixé?

— Depèn del personatge. En alguns casos la gràcia pot ser el fet de fer-lo venir a la televisió, com amb Felipe González. Que li vaig fer en català i sense auriculars, per cert, i va funcionar perfectament. Els dos secrets, per a les entrevistes, són preparar-les bé i escoltar el convidat. I si només pogués assenyalar-ne una, escoltar, per descomptat.

Com veus TV3, avui?

— Per un cantó, la veig ocupant l’espai central que sempre ha ocupat, però amb més jugadors al terreny de joc i, per tant, amb més dificultats per fer arribar el seu missatge. I la veig per fi actuant en l’acceptació d’allò que fa anys que es deia: que les xarxes socials ja són en aquests moments el vehicle pel qual molta gent s’informa, sobretot la més jove. TV3 s’ha arromangat, però encara està convalescent de tota la pallissa nacional que ha significat el Procés. I li passa una mica com al Barça: ha de guanyar jugant bé, no en té prou guanyant i prou. Això és possible que sigui també un condicionant que tenalla la presa de decisions.

Ara, com a productor, hi tens l’Alguna pregunta més?. El vas crear primer per a la ràdio i amb el Carles Capdevila el vas traslladar a la televisió el 2004, és a dir, fa ja divuit anys. Em sembla, però, que la versió en pantalla és més surrealista i fins i tot lisèrgica que la radiofònica...

— Això depèn dels ingredients que hi posis i de com facis les barreges. I també de les personalitats dels màxims responsables del programa en cada etapa. El Guillem Sans tenia una mirada més política, l’Aniol Florensa potser no l'hi té tant... però la base continuen sent les bestieses que arriben a veure els pobres espectadors.

TV3 hi continua confiant, però el programa s’ha mogut més per la graella que Juan Carlos Girauta per l’arc polític.

— Ha estat a tots els dies de la setmana i en diversos horaris. Això a vegades ho comento als directius de la tele: “Home, és un xiclet, però anem amb compte”. Perquè qualsevol programa, a la ràdio i la televisió, demana una estabilitat en els seus horaris. Ara, després és veritat que les xarxes permeten seguir-lo després a qualsevol hora.

Té benzina per estona?

— Sí, sí: és una fórmula que no s’esgota. Demana encertar algunes peces... per exemple, el Joel Díaz: mira on és ara. O l’Isma Juárez, que l’han fitxat a El intermedio de La Sexta, aquest any. L’APM? no ha parat de descobrir talents. Mentre nosaltres puguem descobrir talents que enriqueixin la base, la base funcionarà. Jo no voldria comparar-me amb el Saturday night Live, però sí que hi ha una cosa que ens agermana: avui dia hi ha treballant a l’APM? gent que no havia nascut quan jo el vaig posar en marxa a la ràdio, ara fa 28 anys.

Com has viscut els vaivens polítics a TV3?

— A mi m’han afectat poc, perquè l’APM? omplia la casella de l’entreteniment, i dintre de l’entreteniment hi encaixa bé aquesta cosa fundacional sobre mostrar com es parla de Catalunya a les televisions espanyoles i com en parlem nosaltres. No hi ha hagut interferències.

Tan senzill com això?

— Sí que hi ha hagut precaució professional, en setmanes delicades. Moments de pensar: “¿Això com ho explicarem?” O bé: “¿Això ho expliquem o no?” Perquè una cosa és que el programa tingui intenció, i l’altra és que tingui intenció de fer mal. I l’APM? no ha tingut mai la intenció de fer mal.

Et preguntava sobre pressions polítiques perquè, a la ràdio, el PSC de Joan Ferran va muntar un casus belli amb la teva continuïtat a El matí, manifestació per la Diagonal inclosa. A la tele has patit mai cap campanyeta?

— No. A aquestes altures de la meva vida ja sé a qui agrado, a qui no agrado i, sobretot, per quines raons. No em treu la son.

Hem parlat del Bassas davant les càmeres, del productor o guionista al darrere... I al despatx de direcció de TV3, t’hi has vist mai?

— La responsabilitat de la direcció d’una cadena em sembla molt gran i m’allunya d’on vull ser. T’ho diré en termes futbolístics. El Cruyff deia que com més a prop de la gespa, més gaudeixes. Per això els futbolistes són els que millor s’ho passen i, després, els entrenadors. Però si ets secretari tècnic i estàs en un despatx... uf. La meva gespa són els platós i els estudis i les redaccions. Als despatxos s’hi ha d’anar i s’ha de procurar que hi hagi la millor gent possible. Però m’adono que sempre he orientat la meva carrera de manera que quedés clar que jo volia ser a prop de la gespa, i no als despatxos.

Has tocat tants pals que només em queda preguntar-te si t’has plantejat mai fer ficció. ¿Tens una sèrie al cap?

— Si jo hagués continuat fent de guionista, no només possiblement tindria una sèrie al cap sinó potser a la petita pantalla. És un tren que fa molt de respecte, però estic segur que en un equip de guionistes jo podria aportar alguna cosa. I qui sap si, tornant a agafar l’embranzida, en podria firmar alguna. En certa forma, en comunicació, tot s’assembla. Quan jo faig les anàlisis aquí al diari, he de pensar de què vull parlar, com en vull parlar, quins personatges faré sortir i com... És informació i realitat, però té un component creatiu, de manera que les meves sèries són les que esteu veient i llegint a l’ARA cada dia.

—