Diumenge, TV3 estrenava Guimerà, el Nobel sense premi, un documental d’investigació sobre les raons que van impedir que Àngel Guimerà guanyés el prestigiós guardó de l’acadèmia sueca. La producció s’estructurava en tres actes, com un drama teatral. El primer era el més fràgil. El relat es construïa fingint la ignorància del procés de recerca i el resultat final. Un dels primers rètols introductoris anunciava: “Hi ha qui diu que va estar a punt de guanyar el Premi Nobel de Literatura”. Aquest “hi ha qui diu” és una imprecisió periodística que no pot ser l’esperó d’una tesi d’investigació. Si saben que Josep Miracle, el biògraf de Guimerà, ho va escriure, és una font prou sòlida per citar-la. El documental també parla de “llegenda” i de “cronologia d’una fake news”, conceptes que confonen i contradiuen el resultat final, forçant el desencís o la incredulitat de l’espectador que després capgiraran. Ni les vaguetats lingüístiques ni jugar a despistar són el que donen emoció al relat. I més quan l’exploració està tan ben feta i les proves són irrefutables. Àngels Gonyalons assumeix la conducció i narració del documental, un encert per la seva capacitat de comunicar i perquè afegeix un valor simbòlic en tant que intèrpret emblemàtica de la Blanca de Mar i cel. L’actriu aportava una expectativa personal més enllà de l’execució d’un treball periodístic.
A partir de la segona part, Guimerà, el Nobel sense premi creix i es fa apassionant. El relat es teixeix amb fluïdesa amb les declaracions de bons testimonis. Hauria estat bé concretar l’abast de l’obra del dramaturg més enllà de fer servir conceptes com universal o projecció internacional. Amb l’accés als successius informes del comitè del Nobel, el relat esdevé demolidor. Les actes del procés de deliberació, any rere any, demostren amb tanta claredat que Guimerà va tenir el Nobel a tocar i els arguments per no donar-li són tan específics, que el documental es fa lluminós i molt revelador. Els fragments que reproduïen els dictàmens eren tan categòrics que l’espectador tenia ganes de continuar llegint més enllà del paràgraf que es destacava. Els recels sobre la llengua catalana i la ideologia política de Guimerà, el menyspreu a una “cultura provinciana i separatista”, la por d'ofendre Espanya, confirmen una realitat que ens és familiar. Acostumats com estem a documentals que no responen els interrogants inicials o que es limiten a l’especulació o la insinuació, Guimerà, el Nobel sense premi és excepcional. Meravellós l’instant en què Lluís Homar, reivindicant la qualitat literària de Guimerà, recita un trosset de Terra Baixa. El documental, més enllà de resoldre un rumor, va reconèixer en prime time a un escriptor de la literatura catalana i l’esplendor de la Renaixença. També va ser molt simptomàtica la trobada entre Gonyalons i l’escriptora Blanca Llum Vidal a la plaça del Pi. La farmàcia on va començar tot ara és una franquícia d’una gelateria italiana i el rètol de ceràmica d’homenatge a Guimerà hi surt absolutament malmès. I això també donaria per un altre documental sobre Barcelona.
