TV3 entra als internats franquistes

Barcelona“Vaig pensar a suïcidar-me. Pensava: «Si em moro, ja no em continuaran passant aquestes coses». Que un nen de 12 anys pensi això és molt dur”. La reflexió és d’Anna Huelves, una escriptora barcelonina que va passar la major part de la infància al centre d’Auxilio Social de Barcelona, una institució creada pel règim franquista oficialment amb l’objectiu d’acollir infants amb pocs recursos, però que en realitat es va convertir en un infern per a les criatures que hi vivien, que eren sotmeses a tot tipus de maltractaments.

Anna Huelves és un dels nombrosos testimonis que, anys després, han recordat aquella dura experiència i han relatat el seu cas per al documental Els internats de la por, que TV3 estrena aquesta nit, a les 22.05 h, dins del Sense ficció. Els autors del documental són Montse Armengou i Ricard Belis, que d’aquesta manera continuen estirant el fil de la infantesa com a víctima del franquisme, una línia d’investigació que van obrir el 2002 amb Els nens perduts del franquisme i que recentment han reprès en diverses ocasions, com ara a Torneu-me el fill! (2012) i Pòlio, crònica d’una negligència (2014).

En aquest cas, el documental es fixa en les criatures que “es veien forçades” a ingressar en internats -alguns dels quals eren religiosos i d’altres de titularitat estatal-, ja fos perquè eren fills de presos polítics, de mares solteres o separades, orfes o, simplement, pobres. “Hem observat maltractaments tant en centres religiosos com als de l’Estat, i parlem des de maltractaments físics fins a psíquics, abusos sexuals, explotació laboral i fins i tot pràctiques mèdiques dubtoses. En el cas dels càstigs físics, excedien els costums pedagògics de l’època, eren coses que ratllen pràcticament la tortura”, exposa, en declaracions a l’ARA, Armengou, que defineix els internats com a “presons paral·leles per a nanos innocents”.

El documental recull testimonis d’arreu de l’Estat, la qual cosa permet intuir que les pràctiques eren molt generalitzades. “No passava a tot arreu, però sí amb una freqüència esgarrifosa”, denuncia la codirectora del documental. La periodista subratlla, a més, que els maltractaments no es van concentrar només durant els primers anys de la postguerra, l’època més fosca del franquisme: “Era una situació molt generalitzada durant els 60 i els 70, i fins i tot a principis dels 80”, afirma.

Oblidats per la justícia

Armengou i Belis van començar a detectar el fenomen durant l’elaboració dels seus anteriors treballs sobre el franquisme, però el primer cop que es van plantejar estudiar-lo a fons va ser fa cinc anys, quan un afectat, Cándido Canales, es va posar en contacte amb ells per explicar-los el seu cas. Llavors no van poder tirar endavant el projecte, però finalment ara ha arribat a port.

Armengou assegura que, en general, els testimonis que han localitzat s’han mostrat predisposats a col·laborar amb el documental. “És bastant fàcil que s’obrin i parlin. Alguns expliquen fets terribles que no havien explicat mai. La gent té moltes ganes de deixar constància del que va passar: agraeixen que s’expliqui i es conegui”, diu la periodista. “Se senten desprotegits. S’ha comès una injustícia i ningú els ha reparat, en 40 anys de democràcia ningú s’ha ocupat del seu cas”, afegeix la directora, i lamenta que “els documentals continuen fent una feina d’escoltar les víctimes que en un país normal hauria de fer l’Estat”.