El nou programa musical de TV3 es diu Zenit, però només arrencar l’emissió l’espectacle ja tocava fons. En els primers minuts, dos micròfons fallaven i no se sentien els protagonistes. Miki Núñez estava tan pendent de llegir que es perdia la sensació d’espontaneïtat. I, a l’hora de presentar els líders de cada generació, les seves coreografies individuals estaven fetes amb tan poca convicció que feia patir. La primera actuació, la de Samantha Gilabert, va provocar entre perplexitat i vergonya aliena fins al punt de distorsionar el to del programa. No se l’entenia quan cantava i la seva desgana interpretativa fins i tot suscitava el dubte de si es tractava d’una qüestió fallida o humorística.
Zenit és un succedani televisiu d’Eufòria reciclant alguns dels seus personatges. Jordi Cubino ha canviat el seu rol de jutge pel de guitarrista ultramotivat. Tan motivat que la seva actuació semblava teatral. El lema del programa és que “la música no té edat”, però la dinàmica sosté el contrari a l'estratificar els participants per generacions. L’objectiu és escollir l’artista més transversal, el que millor representi l’esperit comú. Com a concurs té la seva gràcia, però el problema va radicar en l’execució del format.
Un altre factor que accentua la impostura són les votacions. Per raons lògiques de pudor i respecte per l’intèrpret, tothom rebia una nota excel·lent. Però l’espectador percep que allò no es correspon amb la realitat que acaba de veure, sinó amb el deure de no ferir l’autoestima del cantant. Per la mateixa raó, el sistema de votació de l’audiència també quedava camuflat sota un elegant bonus extra de 5 punts, sense que es pugui delatar un veredicte més sincer. D’altra banda, la resolució final del concurs és de baixa intensitat, a l’espera de futures edicions, de tal manera que no es produeix cap clímax emocional ni suspens en la dinàmica del joc.
El gran problema de Zenit és que sembla que vagi en contra dels seus propis participants. En comptes de remar a favor dels intèrprets i proporcionar-los un espai on lluir-se, el context els porta a justejar. Converteix els professionals en amateurs, ja sigui per les deficiències a nivell sonor o per raons tècniques. Però els mateixos cantants semblen incòmodes en l’actuació, com si les condicions no els fossin favorables per aparèixer en la seva esplendor. I això en l’actuació principal, perquè en la interpretació del karaoke per pujar nota directament se’ls abocava al ridícul.
Zenit no és un talent show. Els que hi participen són professionals i es guanyen la vida cantant. No són allà per aprendre, hi són per lluir-se. I el programa els va en contra fins a arrossegar l’espectacle cap a un objectiu contradictori: per a l’audiència acaba sent més divertit veure’ls desafinar que no pas meravellar-se amb les seves actuacions.
Després de veure la primera emissió, caldrà veure si els cantants que ja tenen pactats en pròximes emissions mantenen el seu compromís. Perquè, si no millora, és possible que més d’un no tingui ganes d’exposar-se a les deficiències de l’espectacle.
