Quan la vergonya canvia de bàndol
Els mitjans de comunicació s’han començat a fer ressò del judici que s’està celebrant a Avinyó contra Dominique Pélicot i cinquanta-un homes més que van drogar i violar Gisèle Pélicot durant més d’una dècada. Un cas del qual només estem a les beceroles mediàtiques. La història és d’una atrocitat tan enorme que permet intuir el que passarà en els pròxims mesos i anys: cadenes de televisió i plataformes de pagament es posaran en marxa per explicar en forma de telefilm o sèrie documental la barbaritat que li va tocar viure a Gisèle Pélicot.
Però, de moment, el que ara mateix és rellevant d’aquest cas mediàticament és com l’actitud de la víctima ha sigut clau per capgirar la narrativa que se sol tenir sobre aquest tipus d’agressions sexuals. Pélicot ha volgut que el procés judicial es desenvolupés amb la màxima transparència i publicitat possible. I tot i tenir l’opció de mantenir el seu anonimat, ha preferit no amagar-se davant de les càmeres. En aquesta decisió hi pesa un aspecte clau: que la vergonya canviï de bàndol.
El dret a l’anonimat de les víctimes sovint comporta que, a causa de l’enorme pressió mediàtica, aquestes es vegin obligades a entrar als jutjats dins de cotxes amb vidres tintats o tapant-se la cara. A vegades suposa mantenir un pas apressat entre advocats per evitar la premsa o que les televisions distorsionin els seus rostres, convertint-les en éssers enigmàtics que semblen carregar part de la culpa. La lògica necessitat de no ser reconegudes les aboca a l’obligació d’amagar-se. I això, visualment, es pot interpretar com un gest de vergonya. Gisèle Pélicot apareixia davant dels mitjans amb molta serenitat i sense tapar-se la cara més enllà d’unes discretes ulleres de sol. Fins i tot, en el segon dia de judici, duia un vestit vermell que semblava tota una declaració d’intencions a l’hora de donar la cara. Una manera de demostrar que no tenia inconvenient que el seu cas esdevingués públic i reivindicar així totes les víctimes de violació per submissió química.
Per contrast, les televisions mostraven la filera d’una trentena d’acusats fent esforços per tapar-se la cara amb gorres i mascaretes. També se’ls mostrava d’esquena i se’n difuminava el rostre.
Gisèle Pélicot, però, no només ha aconseguit que la vergonya recaigués en els homes que la van violar. Ha reivindicat un fet molt important: la dignitat de les víctimes d’agressió sexual i, sobretot, la força. Massa sovint, els mitjans de comunicació construeixen un estereotip de víctima basat en la devastació emocional i física, la fragilitat, la incapacitat per afrontar els fets i, sobretot, la impossibilitat de reconduir la seva vida. Tot i les dificultats psicològiques per les quals segur que ha passat i haurà de passar Gisèle Pélicot, ha representat un rol d’empoderament que no només pot servir de referent per a altres dones sinó per a molts mitjans que, amb massa facilitat, perpetuen el patró del trauma com una desgràcia eterna que t’esborra per sempre de la vida.