Quan tothom reia de Monica Lewinsky: 25 anys de l’escàndol Clinton

BarcelonaEl gener del 1998, Monica Lewinsky, una noia de 24 anys que ocupava un lloc de becària a la Casa Blanca, es va fer mundialment famosa a desgrat seu. De la nit al dia ocupava totes les portades de revistes i diaris i apareixia a les televisions d'arreu del món. El motiu? Arran de l'acusació d'assetjament sexual presentada per Paula Jones contra Bill Clinton es va saber que el llavors president dels Estats Units havia mantingut relacions sexuals amb Lewinsky, tot i que ell ho negava. Malgrat que qui tenia la posició de poder i responsabilitat era Clinton, l'escàndol, que va derivar en un procés d'impeachment, es va batejar amb el nom d'ella. Va ser ella també qui va haver de suportar durant anys burles cruels i ridiculitzacions tant per part de la premsa més seriosa com del món de l'entreteniment. Aquesta setmana, Lewinsky, que té 49 anys i s'ha convertit en una activista contra l'assetjament, explicava en un article a Vanity Fair què ha après d'ençà que, injustament, es va convertir en la riota de mig món.

"Afortunadament, la mentalitat de culpar la dona s'ha reduït amb el temps a causa del condicionament social. Un bon exemple: el que va començar l'any 1998 com «l'escàndol Lewinsky» o «l'afer Lewinsky» va sofrir una actualització de la nomenclatura a mesura que passaven els anys. La cultura i els mitjans de comunicació es van adaptar —a insistència de molts observadors i àrbitres ofesos— per reanomenar tota la narració com «l'escàndol Clinton» o «l'acusació de Clinton» o altres etiquetes que s'adiuen més a les dinàmiques de poder originals", reflexiona. Fins a arribar a aquest canvi de mentalitat, però, Lewinsky va haver d'aguantar que durant anys es fes un retrat d'ella en què se la titllava pràcticament de depredadora sexual. Una de les periodistes que van contribuir a construir aquesta narrativa va ser la columnista del New York Times Maureen Dowd, que va acabar guanyant un premi Pulitzer per la seva cobertura de l'escàndol. En els seus articles, la periodista dedicava a Lewinsky frases com "és la noia que estava massa grassoneta per formar part del grup dels populars de l'institut" o "és una becària de la Casa Blanca depredadora i amb el cap ple de pardals que potser hauria mentit sota jurament per aconseguir una feina Revlon". Dowd, però, assegura que les crítiques que es fan als seus escrits són injustes i defensa que va ser ella qui va descobrir i denunciar que la Casa Blanca estava fent bullying a Lewinsky.

En tot cas, Dowd no estava sola en els seus comentaris despectius cap a l'exbecària. El Wall Street Journal la va anomenar "puteta", mentre que Fox News va demanar als seus espectadors que posessin nota a l'atractiu de Lewinsky.

Blanc fàcil dels 'late shows'

Si la premsa i els espais d'informació generalista van anar a matadegolla, els programes d'entreteniment i d'humor encara van apujar més el to. Durant els anys noranta, els conductors de late shows, tots ells homes blancs i de mitjana edat, es van dedicar a burlar-se sense compassió d'una persona que no havia buscat l'exposició mediàtica. Bill Maher, que llavors presentava Politically incorrect, va dir: "Crec que és Monica Lewinsky qui hauria de demanar perdó a Amèrica. És una robamarits. I si algú deu una disculpa és ella". També es van sumar a la festa humoristes com David Letterman i programes com Saturday Night Live, que no van parar de fer acudits sobre ella.

De tots els humoristes del moment, qui més en va fer va ser Jay Leno, l'únic presentador de late show que mai s'ha disculpat amb ella de forma explícita. Alguns dels acudits que va fer llavors van ser els següents: "Sabeu qui estava a la festa de Vanity Fair? Monica Lewinsky. Estava asseguda al meu costat. Jo estava a la taula 14 i ella estava sota la taula 12" o "Monica Lewinsky ha guanyat tot el pes que va perdre l'any passat. Crec que surt a la portada de Newsweek. De fet, va dir als periodistes que havia pensat a cosir-se la mandíbula, però després va canviar d'opinió —no vol renunciar a la seva vida sexual—". En el recompte que Lewinsky fa de les coses que han canviat en els 25 anys des de l'esclat de l'escàndol Clinton menciona específicament la desaparició del programa de Leno, que celebra especialment. "Al final de la carrera de Leno, el Centre de Mitjans i Afers Públics de la Universitat George Mason va analitzar els 44.000 acudits que va explicar al llarg del seu temps al capdavant [del programa]. Tot i que el president Clinton era el seu principal objectiu, jo era l'únic dels deu primers que no havia escollit específicament ser una persona pública", afirma Lewinsky en l'article de Vanity Fair.

Durant anys, la imatge de Lewinsky va estar configurada pel relat dels mitjans de comunicació. L'any 2019, en una entrevista amb John Oliver, l'exbecària, que demostra un bon sentit de l'humor, relatava les dificultats que tot això li havia generat a l'hora de trobar feina i com moltes vegades li havien recomanat que es canviés de cognom, cosa que sempre va rebutjar. També insisteix en com els comentaris feridors sobre el seu físic han condicionat la percepció del seu cos i com es vesteix. El 2014, després de 10 anys de silenci durant els quals va fer un màster en psicologia social de la London School of Economics and Political Science, Lewinsky va decidir agafar les regnes del relat sobre ella. Va publicar un assaig a Vanity Fair en què reflexionava sobre el trauma de la campanya mediàtica que va patir i va protagonitzar la Ted Talk El preu de la humiliació.

Entre els últims passos que ha fet per rehabilitar la seva imatge hi ha la sèrie American Crime Story: Impeachment, de Ryan Murphy, produïda per ella mateixa, i el documental 15 minutes of shame (HBO Max), que reflexiona sobre la vergonya i l'escarni públic en l'era de les xarxes socials. Passats 25 anys de l'esclat de l'escàndol, Lewinsky sent que ha arribat el moment de deixar enrere la creu de l'atenció pública. "No sé dir això d'una manera que no sigui directa i insofriblement cursi: pots sobreviure a coses inimaginables", assegura l'activista des de Vanity Fair.