Totes les presentadores virtuals són iguals
El mes de març passat Telecinco va estrenar una presentadora virtual per al programa Supervivientes. El model femení creat amb IA i batejat com Alba Renai va provocar cert malestar en les presentadores de la cadena, que se sentien amenaçades per l’aparició d’aquestes estratègies comercials. El mateix Joaquín Prat admetia que ell, en canvi, no estava amoïnat perquè la nova presentadora era una dona, com si la competència professional només existís per raons de gènere.
Aquest dilluns, una altra presentadora virtual debutava a la televisió, aquesta vegada a La Sexta, al programa matinal Aruser@s. En clau d’humor, ho justificaven com un intercanvi cultural entre els programes matinals líders d’arreu del món, segurament per la fonètica llatinoamericana escollida per a la recreació. Alfons Arús donava la benvinguda a la nova col·laboradora del programa i li demanava a la Taylor que es presentés. Ella explicava que tenia ganes d’aportar el seu granet de sorra: “Soy muy buena en actualidad, economía, deportes, tiempo, corazón y sucesos”. Afegia: “No vengo a quitarle el sitio a nadie, pero nunca se sabe”. L’equip del programa feia broma amb la nova incorporació. Algunes de les redactores fingien inquietar-se pel fitxatge, mentre que, entre els col·laboradors masculins, es creava la sospita que algú ja havia intentat lligar amb la companya virtual. Esporàdicament, Alfons Arús anava fent consultes fotetes a la Taylor per fer-la participar, com un joc per posar-la a prova com si fos humana, i ella responia amb diligència robòtica. Es potenciava aquesta diferència de registre. L’aparença hiperrealista de la noia contrastava amb una expressió monòtona, insulsa i sense ànima. Curiosament, una de les col·laboradores de carn i ossos va apuntar després d’una de les seves intervencions: “¿No había otra más feíca?”. Aquesta pregunta posa de manifest, una vegada més, els estereotips associats a la IA. La feminització de la intel·ligència artificial segons els patrons de la bellesa més hegemònica i uns ideals femenins que s’intenten perpetuar amb aquests personatges. La Taylor manté una actitud molt apocada. Quan parla s’expressa amb una vocalització sensual, amb la boca sempre entreoberta, i mostra una docilitat extrema. Tot i que té un discurs ambiciós sobre el seu potencial, sembla fràgil i vulnerable. És molt significatiu que aquestes construccions lúdiques de pretensions futuristes representin, en canvi, models molt caducs de feminitat, no només en l’àmbit mediàtic sinó, sobretot, des del punt de vista social. L'Alba Renai de Telecinco i la Taylor de La Sexta serien perfectament intercanviables, podrien ser exactament la mateixa persona. Cada vegada que la televisió construeix un nou model de presentadora virtual construeixen el mateix prototip de dona, buida i fútil. Un perfil que evidencia els límits de la IA però, a la vegada, els ideals del mitjà.