Qui té valor de tirar endavant una denúncia?

L’actriu Elisa Mouliaá trucava dijous en directe al programa Y ahora Sonsoles després que el jutge hagués arxivat la causa temporalment i Íñigo Errejón l’hagués acusat de fer una denúncia falsa: “Estoy bastante paralizada porque todo esto me está quedando muy grande. [...] Me arrepiento de haberlo hecho público”. Ho deia per la pressió mediàtica a què estava sent sotmesa. Divendres, en el mateix programa, Sonsoles Ónega titulava amb lletres gegants "Guerra abierta entre Errejón y Elisa Moluiaá", situant-los al mateix nivell en el conflicte, com si fos la paraula d’un contra la de l’altra. El debat de la tertúlia consistia en valorar la presumpció d’innocència d’Errejón. Però el que vam veure després és urgent que ho denunciïn els col·legis i associacions de periodisme d’arreu de l’Estat. La presentadora connectava en directe amb la reportera que tenen durant hores davant la porta de casa de la denunciant. “Estás en casa de la actriz, que hoy se ha dejado ver”. La reportera resumia la jornada: “Ella no está bien. El rostro lo tenía completamente desencajado. Dice que se siente muy agobiada y sobrepasada por estas situaciones. [...] Con los medios su actitud ha sido muy hermética e incluso huidiza”. A continuació mostraven les imatges del moment en què l’actriu sortia de casa. S’hi podien identificar, com a mínim, tres micròfons amb les respectives càmeres: el del programa Y ahora Sonsoles, el de l’agència Europa Press i el de l’agència gràfica Gtres, que la perseguien en tot moment. Li preguntaven: “¿Has tenido que ir al hospital por alguna crisis nerviosa?” A continuació la presentadora anunciava: “Vamos a ver qué ha hecho hoy”, i repassaven en un vídeo les activitats de la noia al llarg de la jornada: “A las doce y cuarto sale de su casa con paso apresurado”. La perseguien amb els micròfons fins que es tancava dins d’un taxi. Quan arribava als jutjats continuaven gravant-la i fent-li més preguntes. La persecució continuava: “Después ha ido al hospital San Francisco de Asís, con la voz rota y la cara desencajada”. La noia demanava inútilment als reporters que la deixessin tranquil·la. “Se le pierde la pista hasta las tres y cuarto. Elisa regresa a su casa cargando bolsas de ropa”, deien. L’observació semblava un subtil retret. I després d’assetjar-la més vegades al portal del seu edifici, el vídeo concloïa: “Una jornada cargada de tensión que parece no tener descanso para Elisa Mouliaá”.

Aquesta persecució fins a uns nivells irracionals i que tenen un component d’agressivitat no té cap justificació en el relat informatiu d’aquest cas. Cap declaració demana una vigilància mediàtica durant tota una jornada laboral dels reporters. La pressió mediàtica sobre la denunciant, els dubtes sobre la seva denúncia i els tràmits judicials i la persecució pel carrer amb la corresponent intromissió a la seva intimitat, relatant cadascun dels seus moviments, és el que dissuadeix les víctimes a l’hora de denunciar. Veient aquest assetjament lamentable que trasbalsa la quotidianitat d’una persona i la posa en dubte, ¿qui té valor de tirar endavant una denúncia?