Diumenge, el programa de La Sexta Anatomía de... repassava el cas impactant de la impostora Tania Head, la dona que es va fer passar per una supervivent de l’atemptat contra les Torres Bessones de l’11 de setembre del 2001, i que es va convertir en una referència a Nova York del suport a les víctimes. En realitat era Alícia Esteve, una barcelonina que va trobar en la mentida una manera de donar sentit a la seva vida. Sens dubte, és una història molt llaminera, com ho acostumen a ser les dels impostors que transformen la seva identitat per construir una nova existència, sovint més èpica que les seves circumstàncies reals.
Ara bé, el plantejament d’Anatomía de... a l’hora d’explicar aquest cas ens serveix per exemplificar la deriva del periodisme, especialment el televisiu. El programa comptava amb els dos periodistes de La Vanguardia que van treure la primícia de la identitat real de Tania Head i també entrevistaven un bon amic de la protagonista que també va ser víctima del seu engany. I prou. La resta eren imatges d’arxiu per donar context i algunes recreacions per reconstruir la història. Mamen Mendizábal, la presentadora, se suposa que fa les entrevistes i, a més, es converteix en una mena de recurs visual per justificar la seva presència. El programa insereix Mendizábal fent algunes de les preguntes als entrevistats, tot i que semblen afegides a posteriori. Exerceix un rol una mica teatral d’interrogadora. L’ambientació de l’espai imita la posada en escena del famós interrogatori d'Instint bàsic a Sharon Stone, amb uns maons blavosos de fons. I Mendizábal reprodueix la fredor suggeridora de l’actriu amb la seva actitud. A mesura que avança el relat hi ha unes quantes escenes simbòliques que, de tan impostades, feien morir de riure. En un decorat amb llençols estesos s’hi projecten imatges de Tania Head. Hi apareix Mendizábal, que creua l’espai. Amb afectació, la presentadora arrenca els llençols, en una al·legoria tronada de descobrir la protagonista. És d’un dramatisme absolutament fallit. També mostren la meitat del rostre de la presentadora observant les imatges, en uns recursos purament visuals que més que aportar contingut o demostrar un rol professional redueixen la periodista a un valor estètic. En els crèdits finals del programa és molt simptomàtic que es faci servir la imatge d’una sabata de taló d’agulla per al·ludir a la periodista (ella porta aquest calçat), tot un símbol fetitxista absolutament passat de moda i sexista per fer referència al seu paper professional.
Anatomía de... Tania Head és l’exemple més clar del periodisme de resum: tornar a explicar el que s’han treballat uns altres. Tiren de veta de la feina que van fer dos periodistes fa disset anys i porten un convidat. Ho farceixen amb imatges d’arxiu i ho acaben de guarnir amb uns quants plans de la presentadora, altiva i elegant. El contingut queda reduït a una posada en escena, una postal, on importen més les formes que l’ofici. És la pura estetització del periodisme, una nova manera de fer degenerar la professió.
