Eva Soriano: "Quan vaig sortir a 'Col·lapse' la gent es va adonar que era catalana"

BarcelonaEva Soriano (Reus, 1990) és una de les humoristes que més triomfa arreu de l'estat espanyol, gràcies al seu pas per programes com Late motiv o La Resistencia. Nascuda a Reus, va trobar l'èxit a Madrid i fins ara no havia tingut l'oportunitat de fer un programa en català. Des d'aquesta setmana, però, té espai propi al 3Cat, Atrapats, un format d'entreteniment en què deu famosos se les han d'empescar per escapar d'un gran escape room.

Debuta amb programa propi al 3Cat, tot i que durant l'últim any ha col·laborat amb Col·lapse. Com viu aquest nou projecte?

— Estic expectant perquè vull veure quina acollida té. Vaig marxar amb 23 anys a Madrid a estudiar art dramàtic i des de llavors no he fet res en català. És un programa en el qual faig de dolenta, que és una cosa que no havia fet mai. Soc la dolenta perfecta.

Li agrada fer de dolenta?

— M'encanta. És una part de mi que no sabia que existia, perquè sempre he fet molt el happy flower, i he dit "Ostres, això de fer de malvada m'agrada una mica". És com a les telenovel·les: tothom vol ser l'heroïna, però ser la dolenta de la història és molt més atractiu.

El programa funciona com una espècie d'escape room?

— Sí, els famosos venen al meu museu i per poder sortir-ne han de passar per sis escape rooms diferents. Si no ho aconsegueixen es queden amb mi per sempre, fins que jo em cansi d'ells. La qüestió és que en cada escape room passen coses.

Li agraden els escape rooms? Hi ha persones que no els aguanten.

— Desgraciadament, soc insuportable i formo part del primer grup de gent, els que els encanten els escape rooms. El que passa és que a mi m'agrada jugar-hi i aquí soc jo qui està planejant. Des de la sala de control em feien una mica d'enveja [els concursants] perquè jo els veia i deia "Però si és molt fàcil, si tens allà els números". Els veia passant-ho malament i cridant, i pensava "Ai, vull ser allà. Puc sortir d'aquí una estona?"

Com li va arribar el projecte?

— Crec que la gent es va sorprendre quan es van adonar que jo parlava català. Gràcies a Col·lapse es va desbloquejar una pantalla: la gent es va adonar que era catalana, però molta gent no ho sap. No sé si és que tinc la capacitat de ser molt camaleònica i el meu accent català ha marxat per obra i gràcia de l'Esperit Sant, però és veritat que la gent no sap que soc catalana. Quan vaig anar a TV3 em van preguntar "Quina és la primera vegada que vas venir a TV3?" i la resposta va ser "Aquesta és la primera vegada perquè crec que ningú sabia que era catalana". És més, molta gent em diu "Ah, però tu ets de Reus?" Esclar, que soc de Reus! No entenc en quin moment, quan dic que em dic Eva i soc de Reus, la gent creu que no parlo català. Em diuen coses com "Esclar, és que com que tens un castellà tan neutre i sense accent català..." Això pot ser veritat, però no vol dir que no pugui parlar català. Arran d'això la productora Kokoro, que feia temps que estava interessada en mi, em van fer arribar el projecte. I jo vaig estar encantada, perquè em venia molt de gust fer un programa d'entreteniment molt blanc, perquè és un espai que pot veure tothom i que és divertit. I en català! Doncs endavant!

Va marxar a Madrid per estudiar art dramàtic, però abans va fer turisme.

— Sí, soc turistòloga, una cosa molt rara. Tinc carnet federat per poder buscar a Trivago i Skyscanner, i totes aquestes coses.

I com va fer el salt a la interpretació i la comèdia?

— Sempre havia volgut fer interpretació. Primer vaig provar sort en el món de la cançó, però no em va sortir bé. Vaig veure que havia de desenvolupar una carrera de tipus artístic perquè a mi el que m'agradava era ser damunt d'un escenari, fent el que fos. Vaig decidir anar a estudiar art dramàtic a Madrid perquè tenia un oncle a la ciutat. Vaig venir per estudiar durant un any i ja en fa gairebé onze que hi soc. La comèdia em va arribar una mica per casualitat: estudiant art dramàtic vaig veure que feien un concurs de monòlegs. Mai havia pensat a fer-ne perquè ho veia com una professió molt masculinitzada. Pensava que si no hi havia ties no era una professió per a mi i, mira, al final sí, aquí em teniu.

També està al capdavant del matinal d'Europa FM, Cuerpos especiales, i un dels últims vídeos virals del programa és un en què parla de la menstruació i de com els homes li expliquen què senten les dones quan la tenen. Li va xocar que un home li digués com s'ha de viure la regla?

— A mi ja no em sorprèn res. Em sembla demencial com elstios tenen la capacitat de creure que estan qualificats per explicar-te qualsevol cosa si ets una dona. Des que tinc ús de raó hi ha hagut homes explicant-me coses. Una de les coses més boges és que et vinguin a explicar com et sents quan tens la regla. De sobte invaliden el que tu sents. Em fa mal la panxa, em fan mal les cames i estic malament, i et diuen "No n'hi ha per a tant". Tu no pots dir-me com és perquè no ho saps. És com si jo intentés a explicar a un home què se sent quan et donen una puntada de peu als ous. Jo no ho puc fer. Sé que és un mal increïble, però mai li diria a un home "Noi, no n'hi ha per a tant". Els tios tenen aquesta seguretat en ells mateixos perquè durant tota la seva existència s'han dedicat a dir coses i la resta els hem donat la raó. A mi em fa molta gràcia que em vinguin a explicar què se sent quan tens la regla. No pot ser que tu, Manolo, de 58 anys, m'expliquis a mi què és tenir la regla si no l'has tingut mai. Vaig fer el vídeo perquè crec que és una cosa que hem de visibilitzar: hi ha moltes coses per fer, hi ha molt camí al davant.

Què hi ha trobat a la ràdio? Entrava en els seus plans aquest mitjà?

— El que no entrava en els meus plans era haver de matinar tant! La ràdio té alguna cosa que t'enganxa, i a més ho fa d'una manera natural. Jo soc una persona que juga molt amb les coses que passen de tu a tu, del directe. En altres formats, sobretot els televisius, m'he trobat que per edició es tallen coses i això fa que es perdi una mica l'essència de l'entreteniment. Crec que l'entreteniment també és veure-li les costures una mica a la gent. A la ràdio he trobat un mitjà en el qual se'm permet dir moltíssimes coses, ser com jo soc i passar-m'ho molt bé.