La sèrie perfecta per trobar-li tots els defectes

Aquest estiu Netflix va estrenar Family affair, una comèdia romàntica horrorosa i absolutament fallida amb Nicole Kidman i Zac Efron. El rostre inexpressiu i artificial dels dos protagonistes pels efectes dels tractaments d’estètica provocava una química impossible entre la parella, incapaços de transmetre ni una guspira de veritat en un gènere on se suposa que hi ha d’haver una mica d’emoció. L’actriu Nicole Kidman s’ha autoencasellat en personatges femenins freds i hieràtics en un context luxós, com si algun turment interior l’obligués a l’actitud severa i gèlida. Però més aviat és un refugi temàtic on pot justificar les seqüeles de la seva lluita a ultrança contra l’envelliment. En les seves darreres ficcions televisives, Kidman es manté en un estereotip femení que, tot i les pretensions de misteri i contenció, ara ja grinyola. Big little lies, The undoing, Nine perfect strangers i ara The perfect couple s’ajusten al mateix patró interpretatiu. Aquesta darrera sèrie, acabada d’estrenar a Netflix, ja és el més vist de la plataforma en només tres dies. És un thriller dramàtic que fa volar pels aires la suposada perfecció que beneeix els Winbury, una família adinerada que viu en la idíl·lica comunitat de l’illa de Nantucket. Poques hores abans de celebrar-se el casament del fill mitjà, el cadàver d’una de les convidades apareixerà a la platja de la bonica mansió. La investigació policial farà aflorar tota la toxicitat amagada sota les catifes durant anys. És una sèrie on la història es va desembolicant a partir de flashbacks que aclareixen els fets i de les declaracions que tots els testimonis fan en els interrogatoris de comissaria. Els rancors, les culpes, les excuses i els secrets destaparan nous conflictes portant els protagonistes al límit. El millor de la sèrie és la careta de presentació. Una gràcil coreografia a la platja amb tot l’elenc de personatges que representa la joia dels preliminars de la festa.

El títol apel·la a un matrimoni perfecte que, francament, no aconsegueix semblar-ho ni des de bon començament. Des dels primers minuts de la sèrie ja és evident que es tracta d’una família força disfuncional emocionalment. La sorpresa del “res és el que sembla” és una mica primària. Més enllà de l’assassinat, els primers capítols es fan feixucs, una mica monòtons, per construir el context. És a partir del tercer episodi que la investigació començarà a agafar embranzida i entendrem millor les motivacions dels personatges. The perfect couple té efluvis de The white lotus i Big little lies tot i que no aconsegueix la qualitat d’aquestes dues ficcions. En massa ocasions la sèrie confon el privilegi amb l’artificialitat i el discurs de fons acaba reduït a una mena de lluita maniquea de rics contra pobres amb prejudicis elementals. Kidman és impostada i, com a productora executiva, sembla haver-se regalat una escena d’explosió melodramàtica que acaba resultant ridícula. I tot, perquè els jocs de les aparences i la confusió per crear sospitosos és forçat. The perfect couple és més aviat una sèrie imperfecta que entreté més per l’exercici de trobar-li els defectes que de descobrir-ne el desenllaç.