Un fenomen que caracteritza les plataformes de streaming, especialment Twitch, és que sovint aprofiten les rampoines de la televisió. També és l’espai on van a parar algunes post-celebrities per mantenir-se en actiu, en una mena d’etapa mediàtica terminal, a l’espera d’un cop de sort.
Això ho confirma la resurrecció de Sálvame, que ha reaparegut en versió digital a YouTube, Twitch, Canal Quickie i altres webs que han acollit el cadàver. Com sol passar en la nova dimensió mediàtica, Sálvame torna en una versió depauperada. Tant, que no pot fer servir ni el seu antic nom. L’espai s’havia de titular Ni que fuéramos Sálvame, però la prohibició de Telecinco els ha obligat a rebatejar-lo. Ara es diu Ni que fuéramos shhhh, en un gest enginyós per denunciar la censura. Com sempre, el format converteix en virtut el problema i fins i tot han mantingut el rètol del programa tapant amb cinta de precintar la paraula prohibida, cosa que potencia aquest efecte tronat de la cancel·lació improvisada.
Dimecres, el programa tornava com si fos un viatge a l’escola. Un minibús anava recollint els col·laboradors a la porta de casa seva: Belén Esteban, Víctor Sandoval, Chelo García Cortés, Lidia Lozano... Tots anaven pujant i cantaven l’eslògan per promocionar la plataforma: “Si te mola darle al piki, pásate por Canal Quickie”. Un altre dels col·laboradors, Jimmy Giménez-Arnau, cridava des dels seients del darrere: “¡Que yo me quiero morir en directo!”, com si el trajecte el portés al seu propi funeral.
El nou plató és un pis normal i corrent. María Patiño els saludava a tots des del balcó. Ho graven en un menjador, que han decorat amb estètica xarona plasticosa i amb llums de neó. Kiko Matamoros també va aparèixer d’una porta lateral, gairebé com si sortís del lavabo. Constantment estan parlant de Telecinco i, per no dir-ne tantes vegades el nom, l’han batejat amb l’eufemisme de “la tele de enfrente”. El primer dia amenaçaven que l’endemà començarien el programa des de l’entrada de la cadena que els va acomiadar. L’obsessió per Telecinco és malaltissa, en una barreja de rancor i enyorança. Mentre veien un vídeo on carregaven contra una pseudofamosa, es va sentir de fons una col·laboradora que deia: “Que yo me quiero ir a Telecinco, tía”. El grapat de col·laboradors asseguts a taula conversen com si estiguessin a casa de l’espectador. Quan convé, es mouen pel menjador, s’asseuen en un sofà i Belén Esteban exerceix d’operador de càmera amb un mòbil.
El format malda per superar els codis televisius i incorporar-se a la narrativa de l’streaming, en un poti-poti esperpèntic i precari. Nous formats, nous dispositius i nous llenguatges per fer el de sempre, però pitjor.
Ni que fuéramos shhhh és un zombi resilient, mancat de consciència i intel·ligència, mogut per l’impuls de devorar carn humana. Sapastre, víctima d’un procés de degradació que l’acosta a la mort, trontolla intentant mossegar Telecinco i tot allò que sembli una mica més viu i fresc que ell. El monstre de la tele analògica avança com pot per anar a morir al cementiri digital.
