Salvador Dalí i el surrealisme televisiu
What’s my line? és el concurs amb més emissions de la història de la televisió als Estats Units en horari nocturn. El programa es va estrenar el 2 de febrer del 1950 a la CBS, presentat per John Charles Daly. El joc consistia a endevinar l’ofici d’una persona anònima. Quatre col·laboradors famosos li feien preguntes fins que descobrien a què es dedicava. El convidat només podia contestar "sí" o "no". La columnista Dorothy Kilgallen, l’actor Robert Q. Lewis, l’actriu Arlene Francis i el publicista i cofundador de Random House Bennett Cerf, van ser, amb algunes excepcions, els endevinaires fixos de les primeres temporades.
Normalment el joc constava de dues rondes i la tercera tenia una dimensió especial: el convidat era una celebritat misteriosa i els col·laboradors s’havien de tapar els ulls i endevinar de qui es tractava fent el mateix sistema de preguntes.
L’any 1952 el programa va tenir com a convidat misteriós a Salvador Dalí. Va ser una de les emissions històriques, especialment perquè va ser també una de les edicions més hilarants. L’artista va portar el seu surrealisme creatiu a la dinàmica del joc. Seguint els protocols, John Charles Daly va fer posar l’antifaç als col·laboradors i va convidar el famós misteriós a entrar el plató. Abans de seure, li van fer signar en un plafó. En aquest cas, l’autògraf devia ser dels més cotitzats.
La roda de preguntes començava: Arlene Francis va demanar: “¿Està vinculat a alguna disciplina artística?” i Dalí responia amb aquell ímpetu que el caracteritzava: “Yes!”. “¿El veiem a la televisió?”. I la resposta ràpida: “Yes!”. “¿És un intèrpret?”. “Yes!”, contestava Dalí. Intuint erròniament que es tractava d’un famós protagonista de pel·lícules de Hollywood, demanaven: “¿És un galant?”. “Yes!”, responia el pintor convençut. El públic reia perquè les respostes que donava despistaven més que no pas ajudaven. Dalí va dir que sí a preguntes com “¿Davant de l’audiència, acostuma a portar menys roba que la que porta ara?”, “¿Té alguna cosa a veure amb l’esport o amb alguna disciplina atlètica?”, “¿Es considera escriptor?”. Els col·laboradors cada vegada estaven més confusos. “¿El nostre convidat d’avui té alguna cosa d’inusual? Ho dic perquè cada vegada que dona una resposta el públic riu...”. El presentador se’n va sortir bé de l’atzucac: “Diria que no és inusual. Diria que això és una cosa habitual en ell...”. “¿És un ésser humà?”, “¿Porta algun ninot o titella al damunt?”, demanaven desorientats. Al final, Arlene Francis va aconseguir interpretar correctament el caos del concurs i va ajudar la companya de joc que anava perduda: “Pregunta-li si podria fer servir el bigoti per pintar...”. “Ooooh!”, va cridar amb entusiasme Kilgallen. “¿Té un bigoti tan conegut que vostè podria ser caracteritzat només amb el seu bigoti?”. “Yess!” va respondre Dalí. “És en Salvador Dalí!”, van endevinar finalment. L’artista es va aixecar i els va saludar elegantment a tots, un per un. Dalí, que va arribar a afirmar que estava vinculat a una disciplina esportiva, aquell dia sens dubte es va erigir, una vegada més, en un campió de l’espectacle.