La plataforma 3Cat ha ampliat el catàleg dels seus continguts digitals amb Lo repte. Es tracta d’un nou programet insubstancial, com la majoria del canal EVA. Una vegada més l’objectiu sembla limitar-se a contractar influencers per fer-los fer coses davant la càmera sense cap mena de criteri mediàtic més enllà d’arrossegar públic jove. A Lo repte, Cèlia Espanya se suposa que es prepara per participar en la Marató de Nova York. El millor és la contribució del programa a ampliar el ventall de variants dialectals del català a la televisió pública. També és positiu que, aquesta vegada, el 3Cat hagi escollit una creadora de contingut que ja defensava l’ús del català abans que la contractés la televisió pública, perquè és just que els integrants de la resistència lingüística a les xarxes vegin reconeguda la seva tasca.
Malgrat tot, Lo repte continua sent un contingut prefabricat, sense ànima ni objectiu, per engreixar a la babalà el catàleg digital. Un altre espai que no aporta ni autenticitat, ni marca les diferències i ni tan sols resulta creïble.
De moment només hi ha dos capítols d’aquesta sèrie en què se suposa que la protagonista s’ha d’entrenar per córrer 42 quilòmetres i encara és hora que la veiem suar la samarreta o desplaçar-se més de dos-cents metres. D’entrenament no n’hi ha cap. Pot sortir a penjar-se d’unes roques a la costa brava o a fer ràfting amb uns amics, però no cal ser cap expert en preparació física per saber que d’aquesta manera no s’entrena per completar una marató, ni a Nova York ni a Logroño. Fa consultes tòpiques a experts que li recomanen una dieta equilibrada. I entrevista esportistes professionals del país per demanar-los consell.
El problema no és la Cèlia Espanya que, al final, és qui s’adapta a un projecte i una idea. El drama és la insubstancialitat dels continguts d’EVA. S’estan produint espais copiant el llenguatge televisiu tradicional i les seves narratives, però des de la manca d’exigència i sense valorar l’interès real del producte. Senzillament abaixen el llistó. Lo repte ni tan sols té l’exigència pròpia d’un programa de divulgació sinó la superficialitat de la qual abusen els influencers. A més, per variar, un altre cop el focus narratiu té a veure amb l’exposició del cos femení com a element de treball.
També s’està menystenint l’audiència jove. Les ximpleries ja les troben a dotzenes a les xarxes i els diners públics s’haurien d’invertir en espais que marquessin les diferències i demostressin un coneixement de les narratives digitals, i així es trobaria una identitat pròpia del canal. Aquest és l’autèntic repte.
La línia editorial dels continguts digitals de 3Cat és erràtica. La inversió econòmica de bona part de les propostes no es justifica de cap manera amb el resultat final, ni per la qualitat ni pel rendiment. I això és alarmant. S’han passat anys amb la lletania que la televisió estava morta, però ara, que ràpid que s’aixopluguen tots sota el paraigua de la televisió pública com a plataforma de subsistència i popularitat. Si el que ha de salvar la televisió pública són aquestes propostes, estem arreglats.
