Quan el relat de la violència és a la inversa

Des de fa tres dies els magazins de matí i tarda de les televisions privades han posat el focus sobre la notícia de l’assassinat d’una nena a Gijón a mans de la seva mare. Si bé aquestes tragèdies formen part de la rutina mediàtica habitual d’aquests programes, el fet que en aquesta ocasió la responsable del crim hagi sigut la mare i no el pare, com passa més sovint segons les estadístiques, ha modificat parcialment la manera d’abordar la desgràcia. Dijous al matí, el pare de la nena morta atenia per telèfon Susanna Griso i Ana Rosa Quintana. Val a dir que les estrelles matinals aprofiten aquestes desgràcies per competir en les franges de més audiència, rivalitzant pels testimonis i traient suc al drama. 

A Telecinco, el pare protagonista es va disculpar per haver-se hagut d’aturar amb el cotxe precipitadament en una àrea de servei per atendre la petició d’entrevista, un element que delata la pressió mediàtica que s’exerceix sobre aquestes víctimes. Curiosament, les preguntes d’Ana Rosa anaven orientades a qüestions legislatives. “¿Qué tiene que cambiar urgentemente?”, li demanava la presentadora. Mentre que a les mares que han perdut els seus fills normalment els pregunten si intuïen les intencions de la seva exparella o els demanen detalls sobre la convivència, en aquest cas l’interès requeia sobre aspectes judicials. L’home no va voler entrar en gaires detalls. Només volia posar èmfasi en el fet que, davant l’atrocitat de què havia sigut víctima la seva filla, només hi havia una única responsable, la mare de la nena, i que buscar culpables més enllà d’això només podia ser una excusa. Ana Rosa, malgrat tot, va insistir: “Supongo que tú no estás para esto, pero ¿tú escuchaste las palabras de la ministra de Igualdad en el Congreso de los Diputados cuando le preguntaron?”. L’home es va excusar explicant que des que havia enterrat la seva filla no havia pogut parar ni un instant. “No he escuchado nada”, deia justificant-se perquè habitualment està sempre escoltant la ràdio. 

Els mitjans més conservadors fa dies que suquen pa en aquest cas. Ana Rosa deia al pare: “No se puede entender que tú seas culpable por el hecho que otra persona sea culpable. Que se aceleren los trámites. Que se invierta lo que haya que invertir en justicia, en protección y en psicólogos”. 

Quan els assassins són homes, el relat gira al voltant de la morbositat del crim i apareix una fascinació per descobrir la maldat d’un monstre. Es lamenta la fatalitat com un atzar del destí. El cas és aïllat, un motiu d’espectacle televisiu, i no pas un problema social o estructural. Quan una dona mata, en canvi, Ana Rosa posa el focus en la disfunció del sistema. I amb subtilesa, aprofita per qüestionar la violència vicària o atacar la llei contra la violència masclista. Assenyala el govern, intentant demostrar que no existeix un biaix de gènere a l’hora d’exercir la violència contra les parelles i els fills. I aquest també és un plantejament masclista.