Dimarts, a Espejo público, Susanna Griso va convidar al seu programa Pau Brunet, un nen de deu anys que té trastorn de l’espectre autista. En Pau s’ha fet popular perquè a través de les xarxes socials fa divulgació sobre la seva neurodiversitat amb la voluntat d’ajudar altres nens i nenes. En Pau té una gran capacitat comunicativa i, a més, mostra molta seguretat quan s’explica, segurament superior a l’esperable en un nen de la seva edat. I això, a la televisió, sempre li ha agradat molt.
La presentadora, amb molta naturalitat, va conversar amb en Pau perquè els espectadors entenguessin quines situacions i vivències estan associades amb l’autisme. Fins que Griso, en un moment de la conversa, va cometre un error greu: «He oído que escuchas cinco veces más fuerte que una persona normal». I a en Pau no li va passar per alt l’espifiada i la va corregir: «Mira, no me gusta la palabra ‘normal’» li va dir molt seriós. Va ser educadíssim en la precisió. La periodista de seguida va adonar-se que havia ficat la pota i va intentar rectificar ràpidament: «Es verdad. Fatal. Tienes toda la razón». Però en Pau hi va insistir: «A mí no me gusta la palabra porque significa que no soy normal, pero en verdad puedo hacer todo lo que las personas hacen». Griso va reiterar-se admetent el seu error: «Tienes toda la razón. Borra ‘normal’. Lo escribiré cien veces en la pizarra. Mal escrito por mi parte». Un càstig autoimposat que no només sona fals sinó d’una altra època.
Pau Brunet, a continuació, va ser molt contundent: «Los que dicen ‘normal’ diría que no son tan normales. Sino que ellos se creen que no son discapacitados porque son los que nos llaman discapacitados a nosotros. Que seamos diferentes no significa que no podamos hacer las cosas». Vam sentir com Griso reaccionava amb un somriure. La presentadora va decidir canviar de tema i continuar l’entrevista per consultar a en Pau altres circumstàncies associades a l’autisme. Però en aquella conversa hi va faltar un gest imprescindible: les disculpes. La presentadora va cometre una falta de respecte amb en Pau. I la disculpa també hauria servit d’exemple a l’audiència. Amb aquella naturalitat que estava demostrant Griso, fins i tot hauria pogut preguntar-li si aquella relliscada que ella acabava de cometre era gaire habitual. La paraula normal, que a aquestes altures de la vida té un valor relatiu, és ofensiva quan ets exclòs d’un utòpic estàndard. Tants anys d’experiència, tan bregada en mil batalles, tantes hores d’entrevistes acumulades i cometre aquesta negligència amb un nen és xocant. Un nen de deu anys que li va donar una lliçó en directe com poques vegades li ha passat a la periodista. Però més que escriure-ho cent vegades en una pissarra, el que hauria hagut de fer Griso és demanar-li perdó a en Pau. Això sí que hauria sigut el més normal.
