El 'mansplaining' de l’economia

Calia veure la segona edició d’El factor clau de TV3 per analitzar amb més perspectiva el nou programa de l’economista Xavier Sala i Martín i l’empresària Beth Camprubí. En l’estrena de la setmana passada, el Barça devorava la narrativa, sobretot pels vincles del presentador amb la directiva. Era més una posada en escena, un reclam d’estrena i un exercici propagandístic, més que no pas una bona anàlisi. Sala i Martín preguntava coses que ja sabia i tot allò que teoritzava ja l'hi hem sentit un munt de vegades. A més, l’entrevista a Laporta havia quedat antiga, especialment en termes econòmics i de gestió.

Amb tot, en l’estrena ja es feien evidents algunes situacions que es van repetir en el segon episodi: el to alliçonador de Sala i Martín dirigit sempre a l’empresària Beth Camprubí acaba convertint-se en un mansplaining de manual. Més que dos col·legues que observen una empresa des de punts de vista complementaris, l’actitud arrogant de l’economista converteix la relació en professor-alumna. A l’inici, ella força preguntes perquè ell es llueixi desenvolupant la teoria. Ell l’alliçona mentre ella fa que sí amb el cap. Sala i Martín necessita sempre un interlocutor a qui deixar anar la prèdica. “¿Has anat mai al Camp Nou?”, li preguntava a l’empresària en el primer programa. I així, a continuació, li podia fer la dissertació sobre les singularitats del Barça. “¿Tu, fa anys, vas ser de la junta directiva?”. Camprubí fingeix no saber perquè ell s’expliqui. El guió a base de preguntes i respostes resulta impostat. En el programa dedicat a l’empresa Simon, Sala i Martín agafava la pissarra i l’alliçonava: “Mira, hi ha un concepte econòmic que jo trobo molt interessant...”, i mentre ell impartia la teoria ella tornava a fer que sí amb el cap com una alumna diligent. Camprubí responia: “Sí, sí, ho entenc...” A l’hora de distribuir-se la feina, Sala i Martín li donava les instruccions del que caldria fer: “Mira, parlarem amb tal, i hem de parlar amb tal altre...”, i ella, aplicada, assentia. La comedieta televisiva per fer explícit el procés d’observació porta l’empresària a adoptar (falsament i injustament) un rol d’aprenent que no li pertoca ni per trajectòria ni per edat.

Després de les entrevistes individuals, Camprubí descrivia a l’economista el que havia observat. Però no en feia teoria, perquè això li correspon a ell, el professor i estrella del programa. Al final de la segona edició va ser Camprubí qui es va aixecar per escriure a la pissarra, com si fes un examen oral per repassar el temari. L’economista, al final, li donava el vistiplau. Factor clau és com un Valor afegit amb estrella convidada. Sap crear la curiositat a l’espectador i fa divulgació sobre el teixit empresarial català. És digne i té una factura elegant que TV3 espatlla amb uns talls de publicitat abruptes que deixen els protagonistes amb la paraula a la boca. Hi sobra la veu en off com a recurs televisiu sobreutilitzat. Ara bé, Factor clau destil·la també la inèrcia més tradicional del sector econòmic i empresarial: la preeminència masculina.