Marta Torné: "A Madrid surts a sopar i tornes amb feina"

BarcelonaDesprés d'un preceptiu descans, Eufòria torna a la graella de TV3 el 10 de març. Marta Torné (Barcelona, 1978) comandarà altre cop les gales en directe al costat de Miki Núñez. La presentadora i actriu assegura que està preparada per involucrar-se al màxim en una segona temporada que s'enfronta al repte d'igualar l'èxit de la primera entrega, tota una revolució televisiva entre el públic més jove. Torné està totalment compromesa amb el talent show, però el seu cap sempre barrina altres projectes, des d'un programa amb Jordi González per a TV3 fins a un nou projecte amb Netflix i un podcast.

Estreneu segona temporada d'Eufòria. ¿Què ha suposat el projecte per a tu?

— A nivell tècnic, com a presentadora, mai havia estat en un programa amb aquest disseny de producció, d'actuacions, votacions, connexions, vídeos en directe. Havia estat en grans formats, però no tant com a presentadora. Fer-ho en català també ha estat un repte per a mi, que era una cosa per la qual se'm criticava molt a les xarxes socials. Jo vaig ser la primera que vaig demanar ajuda als lingüistes perquè em vaig prendre com una responsabilitat fer un programa de prime time en una cadena pública. M'ha encantat, perquè he millorat molt el meu català, perquè em van ajudar molt. Fa vint anys que faig televisió i costa molt enganxar un projecte que sigui un fenomen social. Estem preparant la segona temporada i encara no ho hem assimilat del tot.

¿Us preocupen les comparacions amb la primera temporada?

— Això no ho sé, perquè això l'hi hauries de preguntar a direcció. Sí que sé que hi havia preocupació pel nivell dels concursants, perquè l'any passat era molt alt. Ja he conegut els concursants i sí que et puc dir que les audicions estan per sobre del nivell. Després no sé com seran durant el directe, no sé quin joc donaran quan no estiguin actuant. Quan empatitzes amb un concursant no és només per l'actuació, és perquè el vas coneixent a través dels vídeos que mostren tota la feina que han anat fent durant la setmana. N'hi ha uns quants que són molt potents.

El final de temporada d'Eufòria va coincidir amb el teu debut com a directora amb el docu-reality First class (Netflix).

— Vaig compaginar els dos projectes quasi un mes i mig. Això també ho vaig pagar molt car perquè hi vaig arribar molt esgotada. Feia de directora, de productora executiva, de creadora... o sigui, al final estava una mica a sobre de tots els departaments. Aquest any estic molt contenta perquè em vull dedicar només a Eufòria. L'any passat arribava els divendres i m'havia d'estirar al sofà del camerino a fer respiracions, de l'ansietat que tenia. A més a més, tu ets la imatge d'un programa on hi ha 200 persones treballant tota la setmana. Tota la responsabilitat recau en tu. Jo no em poso nerviosa amb els directes, ni rodant ni al teatre, però la responsabilitat sí que la sento.

First class mostrava un món de glamur.

— Un estil de vida diferent, sí.

¿És l'entorn en què et vas criar o t'hi has trobat amb el temps?

— Bé, tots tenim amics molt diferents. És a dir, tinc amics independentistes, d'esquerres, de dretes, gent amb menys poder adquisitiu i gent amb molts diners. Potser és perquè he tingut molta sort i fa 18 anys que visc entre Barcelona i Madrid i he participat en projectes en què acabes coneixent molta gent. A través del Pelayo [Díaz, bloguer i estilista] vaig conèixer el seu grup d'amics i molts d'ells apareixen a First class. Els considero amics meus, però no és el meu estil de vida. Netflix va fer una campanya de publicitat molt enfocada a parlar de gent rica, de festa tot el dia, i jo crec que era un projecte més d'obrir una finestra a un grup d'amics que viuen d'aquesta manera. Vull dir que no són el perfil de Georgina [parella de Cristiano Ronaldo].

¿Encara vius entre Madrid i Barcelona?

— Sí, és fantàstic. Per a mi la unió de Madrid i Barcelona és la ciutat perfecta. En el meu cap és una mateixa ciutat perquè, esclar, allà hi tinc arrels com en tinc aquí, hi tinc amics de fa molts anys, hi tinc el lloc on compro el pa, la farmàcia on vaig quan em trobo malament. L'única diferència és que em fico en un tren i durant dues hores i mitja miro per la finestra, llegeixo o treballo.

Vas començar a la televisió de la mà de Jordi González, amb el Vitamina N (City TV), que era força arriscat. ¿Trobes a faltar programes com aquell a la televisió?

— Sí, crec que no he tornat a viure un programa d'autor com aquell. També és veritat que hem de ser realistes i saber que Vitamina N ara mateix ja no es podria fer. Traspassàvem uns límits. De fet, tenim un xat amb els companys i a vegades hi pengem vídeos del programa i penso: "Com podíem ser tan animals?" No només perquè vingués la gent despullada, o perquè hi hagués una secció que parlava de porno, o perquè hi hagués un estriptis a última hora en què es veien els genitals dels tios i de les ties, sinó per com ens parlàvem entre nosaltres. Ens ficàvem amb el Rocco [Steinhäuser] constantment. Ara ho veig i dic: "Mare meva..." Afortunadament, hi ha coses en les quals hem evolucionat com a societat i que ara no es podrien fer.

¿T'agradaria tornar a treballar amb Jordi González?

— Sí, ell té una idea que s'està gestant. A mi em faria moltíssima il·lusió tornar a treballar amb ell i que a ell li faci il·lusió tornar a treballar a TV3 és molt guai. Seria molt guai tornar a tenir el Jordi a TV3. Quan ell feia Les mil i una jo hi anava de públic.

Què vas aprendre d'ell professionalment?

— Tot! El Jordi el que té, a banda de ser molt intel·ligent i tenir el do de la paraula, és que és una persona que no té inseguretats, no és hipòcrita, no es dona importància i és molt natural. És molt fresc i amb ell mai passa res, i crec que jo això també ho tinc gràcies a ell. Fèiem moltes hores en directe i al final t'oblides que estàs en un plató. Per això jo funciono millor en directe que gravada, perquè és d'on vinc. Tant de bo puguem fer aquest programa.

Ets presentadora i també actriu, però vas entrar en aquest món una mica per casualitat.

— Jo odiava el teatre de l'institut. Mai m'havia agradat la interpretació, igual que la televisió. Mai havia volgut ser presentadora. Vaig estudiar producció i vaig demanar feina per fer producció d'informatius, que era el que més m'agradava. Em van posar de càmera, reportera i editora; d'aquí a guionista, i després vaig fer pantalla. No sé si és perquè no he tingut gaire confiança en mi mateixa, al contrari del que mostro, o perquè tampoc vinc de família d'actors o dedicada al món de l'audiovisual, però no m'interessava.

I com vas acabar sent actriu?

— Aquestes coses només passen a Madrid. O sigui, surts a sopar i tornes amb feina. És així. Surts a comprar i acabes tornant a les 7 del matí a casa amb les bosses de la compra perquè t'has trobat algú, vas a fer una canya i has acabat sopant a casa d'algú. Em van convidar a sopar a casa de Luis San Narciso, un dels principals directors de càsting d'Espanya, però jo no sabia ni qui era. Ens ho vam passar molt bé al sopar, perquè soc bastant pallassa, i ell estava fascinat amb mi. El dilluns em va trucar i em va dir que estava preparant una sèrie per a Antena 3 [El internado] i que ell em veia en un paper de protagonista, amb Amparo Baró i Luis Merlo. Em va dir de fer una prova i li vaig dir: "Mira, jo faré la prova, però no demanaré ajuda a cap coach ni res. Et llegeixo el text tal qual i ja està". Els va encantar i em van donar el paper. Se'm va obrir un món. No m'ho vaig acabar de creure [que era actriu] fins que vaig fer teatre, que m'encanta.

Quan parles de la teva carrera sembla que no tenies un pla premeditat. Tens estrella?

— Tinc molta sort, sí. Tinc una floreta al cul, tot i que he fet molts projectes que no han funcionat. Amb les xarxes socials m'ha passat el mateix. Jo no he volgut ser influencer i no m'hi considero. L'agència de col·laboracions de Madrid que em porta, i que em permet tenir un ingrés extra, sempre em diu: "Ai, és que no puges res". Quan estic amb la Dulceida i perfils així veig que ho graven tot però amb molta naturalitat. Tenen el xip posat, però jo no. Em costa, però vaig fent.

¿Les xarxes socials són una pressió addicional?

— Què va! Si poses tu les fotos que t'agraden, les esculls i en retoques la llum... Sí que és veritat que el que podia ser un hàndicap, que era fer anys, perquè ara en faré 45, m'ha jugat a favor: sempre m'he cuidat molt la pell i m'han sortit moltíssimes campanyes de cremes. Per a mi, l'edat ha sigut un avantatge.

T'has queixat que en moltes entrevistes et pregunten per què no ets mare. ¿T'ho continuen preguntant? Per què creus que ho fan?

— D'aquí poc me la deixaran de fer [aquesta pregunta]. Potser la fan perquè no hi ha cap altre tema que els interessi de mi. Tinc amigues que s'han fet tractaments hormonals caríssims durant anys perquè el seu somni és tenir un fill, i al final és el que dona sentit a la vida, perquè venim aquí per a això. Però cada cop hi ha més dones que no ho volen. Jo no tinc cap problema amb això [amb no tenir fills], el problema el tenen ells. La gent et diu: "Però quan et facis gran qui et cuidarà?" ¿Tu quina garantia tens que et cuidarà el teu fill? Doncs mira, estalvio una mica i me'n vaig a una residència.