L’entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez a La Sexta arrencava amb una curiosa pel·liculeta preliminar que barrejava simbòlicament l’estiu amb la campanya electoral. Una manera d’avisar-te que l’entrevista que veuríem no era una entrevista qualsevol sinó alguna cosa més elevada, pròpia de l’art i assaig. L’inici ens mostrava Évole a través d’un monitor, repassant el guió aliè a l’arribada del president del govern. Una altra al·legoria per transmetre la veterania del periodista, que rep el convidat com si ja fos una rutina. És Sánchez qui el va a buscar a ell i no a l’inrevés. La conversa s’inicia, doncs, amb aparença de falsa intimitat, en aquest joc entre realitat i gravació, entre quotidianitat i televisió. Évole el tracta de tu i parlen amb cordialitat fins que el periodista passa a fer sevir el “vostè” de cop, subratllant el canvi. És el vostè estrictament mediàtic, per indicar que, ara sí, també els espectadors, ja som oficialment dins de l’entrevista televisiva al president del govern.
Évole va desenvolupar, en el terreny estrictament polític, un guió pensat a consciència. Va advertir a Sánchez que la seva intenció era treure’l de l’argumentari que li havia sentit repetidament en anteriors entrevistes. Va estar molt bé quan li va recordar que, durant el seu mandat, no havia concedit cap entrevista ni a Ana Rosa Quintana, ni a Vicente Vallés, ni a Carlos Herrera, ni a El Mundo, ni a l’Abc ni a La Razón. “¿Usted se ha olvidado de la gente que no le vota?” I quan Sánchez va admetre que no havia sabut valorar les conseqüències de la bombolla dels creadors del sanchisme, Évole li va fer notar: “No sé si llega tarde, la reacción”. Amb tot, no va ser fàcil que l’entrevista fugís dels dos eixos sobre els quals Sánchez està fent pivotar el seu discurs: l’erosió d’aquest sanchisme construït per PP i Vox, i la crítica a les terminals mediàtiques de la dreta. La insistència d’Évole perquè Sánchez fes referència directa als grans empresaris del país i fins i tot que donés detalls del tracte i les fílies aparegudes en presumptes trobades més que fiscalitzar el poder mostra una curiositat morbosa per l’elit que desemboca en un no res.
On l’entrevista va grinyolar més va ser en la incursió d’Évole a la part més humana del personatge. Un recurs xaró i poc útil en les entrevistes polítiques perquè fins i tot els personatges més execrables són capaços de fingir-la. No serveix de res, ens porta a un terreny emocional cada vegada més postís i tòpic i resta temps a la política de veritat. “Le cuesta mostrarse vulnerable?” “¿Usted ha llorado?”, “¿Ha tenido que ir al psicólogo?”, “¿Qué es lo que más le ha dolido...?” I més endavant: “¿Usted va a comer a casa de los suegros?”, “¿Dónde va cuando sale?” Va passar de demanar-li si es considerava un bon pare a preguntar-li si parlava de sexe amb les seves filles, una consulta televisiva que no devia fer cap il·lusió a les filles adolescents de Pedro Sánchez. En plena emergència electoral, aquesta part ens la podrien estalviar.
