Dilluns era el Dia Mundial de la Televisió i a 8TV el van voler celebrar alterant la programació habitual. A partir de les sis de la tarda i fins a la una de la matinada els diferents presentadors de la cadena van entrevistar professionals importants de la televisió per reflexionar sobre el mitjà. Ricardo Fernández Deu, Núria Ribó, Ramoncín, Paco Lobatón, Víctor Amela, Tinet Rubira, Manel Fuentes, Antoni Bassas, Joel Joan, Antonio Pampliega, Enric Calpena, Albert Om, Carlos Latre, Alexia Rivas i el Pare Apeles. Tretze homes i dues dones. La tasca de Núria Ribó a la televisió és valuosa i indiscutible. L’altra dona, Alexia Rivas, és una exreportera de Mediaset que va saltar a la fama perquè va aparèixer despullada al fons d’una habitació mentre la seva parella, Alfonso Merlos, intervenia de manera virtual des de casa en un programa de Telecinco durant la pandèmia. Aquesta és la gran aportació televisiva de la segona de les convidades, a última hora de la nit.
A 8TV se li ha de reconèixer la gran honestedat a l’hora d’explicar la realitat televisiva: eminentment masculina, una dona com a excepció que confirma la regla i, finalment, de matinada, una altra dona que simbolitza la cosificació i sexualització que tradicionalment s’ha assignat a les dones en aquest mitjà. Un aplaudiment a la cadena privada de Catalunya per la seva voluntat de retornar-nos als criteris més caducs de fer entreteniment: l’androcentrisme. És obvi que en tota la història de la televisió del nostre país no existeixen més dones amb trajectòria professional davant la pantalla que tinguin alguna cosa a dir. Això o totes tenien l’agenda clarament més ocupadíssima que la resta d’homes del gremi.
L’homenatge a la televisió de 8TV va tenir un punt àlgid al vespre i va estar carregat d’al·legoria. Eduard Pujol, presentador d'El Fax, va entrevistar Albert Om. I en record d’una matinada de l’any 2017 que tots dos van celebrar el Dia Mundial de la Ràdio, l’exdiputat de Junts va tenir una idea: “Farem ràdio des de la tele”. Pujol es va aixecar, es va fer posar un micròfon de peu davant de la càmera i va demanar que de fons sonés la cançó La solitude ça n’existe pas de Gilbert Bécaud. Ho va disfressar de regal al seu convidat. Mal il·luminat i fent gala de les ínfules comunicatives habituals, va arrencar el discurs. Van modificar el so del micròfon perquè la veu del presentador tingués la reverberació d’un sermó eclesiàstic, com si fos la paraula de Déu. O potser només eren problemes tècnics. “Tele i ràdio. (Pausa dramàtica) Ràdio i tele. (Pausa)”, va començar dient. Un panegíric carregat d’inflor retòrica. Una oda buida i grandiloqüent incorporant alguna frase en francès i citant el mestre Puyal com a èxtasi final. Quin gran sentit de l’espectacle. Eduard Pujol es va assignar en pròpia porta el minut de glòria del dia. Un homenatge a un altre dels elements essencials que caracteritzen la televisió: la gestió de l’ego. A vegades, els déus de la televisió ens enceguen.
