Divendres, en prime time, Antena 3 emetia El desafio, un talent show on diversos famosos han de superar proves de dificultat que requereixen un entrenament previ. Florentino Fernández havia de superar un circuit d’obstacles, Mariló Montero executar una coreografia de cabaret, Laura Escanes fer diana amb tir a l’arc i Jesulín de Ubrique tocar una cançó utilitzant copes plenes d’aigua com si fossin un xilòfon. Però la prova que es va convertir en el clímax del programa va ser la de la Rosa, l’exconcursant d’OT. La cantant havia de sotmetre’s a una prova d’apnea sota l’aigua i batre el rècord de tres minuts i trenta-set segons d’un anterior participant. Amb un vestit de neoprè, submergida dins d’un enorme recipient transparent i amb l’ajuda d’un especialista, la noia va aconseguir el rècord del programa: quatre minuts i quaranta segons sense respirar que van deixar astorats i emocionats la resta de companys del programa, fascinats amb l’esperit de superació de la cantant.
El programa va ser el novè més vist de divendres a Catalunya i el quart a Espanya.
Deixarem de banda si és pertinent que un espai d’entreteniment familiar converteixi en un joc una prova d’apnea que pot posar en risc la vida dels que ho vulguin imitar. El programa va posar un rètol en pantalla que advertia del perill per rentar-se’n les mans.
Amb el rècord triomfal de la Rosa, el programa es va convertir en un melodrama. El presentador, Roberto Leal, plorava i s’eixugava les llàgrimes. La parella sentimental de la concursant l’abraçava i la petonejava com si hagués tornat de la guerra. Tots els companys de programa ploraven: “¡Nadie te destruye!”, “¡Eres la puta ama!”, “¡Todo el mundo te quiere!” La noia estava feliç i emocionada i semblava que allò li acabava de canviar la vida per sempre més.
Aquests programes busquen exagerar l’emoció per contagiar-la a l’espectador. De tal manera que, cada vegada més sovint, la televisió es converteix en una espiral d’emocions sobredimensionades. Acostuma a ser en dosis concentrades, relats breus que catapulten el participant a un protagonisme heroic. I així es va construint una sobrevaloració de les emocions a nivell social, sense cap justificació argumental o raonable que la sostingui. L’audiència és arrossegada per una maquinària ridícula que l'obliga a extasiar-se per tot. És un efecte que, segurament, té l’origen en les xarxes socials, on l’emocionalitat és el que genera la viralitat i veneració en massa. Haver aguantat un temps rècord sota l’aigua –una proesa física indubtable– és percebut com un acte de glòria que transforma l’individu i el seu entorn. Vivim sota la tirania inútil de l’esperit de superació. Qui no és capaç d’extasiar-se, de compartir l’orgasme col·lectiu, queda exclòs dels estàndards de sensibilitat social.
I fem una audiència beneita que, cada vegada més, s’emociona quan li donen l’ordre abans de pensar i escoltar el que sent de veritat.
