Mediaset ha estrenat la seva primera presentadora virtual en el resum de l’última edició de Supervivientes. La notícia ha generat malestar entre els professionals del grup mediàtic. Dijous al matí, la presentadora de Telecinco Patricia Pardo donava la benvinguda al seu company de programa: “Déjame que te toque porque quiero celebrar que estoy al lado de un presentador de carne y hueso”. Joaquín Prat reaccionava amb un comentari simptomàtic: “Bueno, yo de momento no me siento amenazado porque la nueva presentadora virtual es una mujer”. La competència interpretada en clau de gènere és la prova flagrant de desigualtat en una empresa. Les dones –virtuals o reals– no afecten la seva realitat professional perquè sap que Mediaset no estableix els mateixos barems per a uns i altres. Pardo va recollir la reflexió: “¡Claro! ¡Fíjate! No es un hombre viejo y calvo, ¿verdad?” I va concloure: “Aquí nos cabreamos porque somos presentadores de carne y hueso”.
A la nit, l’avatar digital antropomòrfic batejat com a Alba Renai debutava en antena a Supervivientes. Cap rètol l’anunciava com un ésser creat digitalment. Li atorgaven una signatura d’Instagram des d’on promociona marques i empreses. És un complement de màrqueting. Li atribuïen l’ofici de ‘’creadora virtual”, com si tingués autonomia i autoria pròpia. Mediaset ha fabricat una presentadora hiperrealista segons la feminitat hegemònica de les xarxes socials: molt jove, prima, de cabells llargs, ingènuament sensual. Transmet delicadesa, submissió i puerilitat. S’expressa amb una entonació molt fleuma i monòtona. Té la mirada perduda, buida, un detall que encara accentua més la sensació d’inexperiència. És un exemple de candidesa que facilita la convicció de domini a la mirada masculina. Renai està creada per servir de mirall aspiracional a l’audiència femenina i de reclam a la masculina. És un miratge femení de candor obedient. L’han vestit amb informalitat conservadora: uns texans, una samarreta blanca escotada i ajustada en la justa mesura per no ensenyar ni insinuar res més del compte. Un blazer rosa bebè subratlla la seva innocència i li dona el punt d’aparent professionalitat. Llueix un detall revelador: un petit penjoll amb una creu que confirma la seva puresa i castedat. La dota d’allò que li manca: una ànima. La noia és com si no acabés de tancar mai la boca, gran i acollidora. Quan parla, la dentadura perfecta en moviment és el que més delata la seva virtualitat.
Renai és un producte que pretén connectar amb la idea de futur però que culturalment és una regressió pel que fa a la imatge i el rol de les dones. És un model caduc i sexista que evidencia com el panorama mediàtic encara aspira al paper tradicional i dòcil de les dones. I a una joventut eterna. Com que el patró ja no s’ajusta als valors socials actuals, han vist que és més fàcil fabricar les presentadores segons aquest ideal reaccionari que acceptar la verdadera modernitat. No la que es fa amb un ordinador sinó la que fa progressar el pensament.
