La nova pel·lícula de terror que ens espera
La crisi energètica d’Europa ocuparà moltes hores d’informació en els propers mesos. Putin l’ha agreujat amb la invasió d’Ucraïna i el tall del subministrament de gas. El que va començar sent un problema en els mercats internacionals de gas liquat ara ja és un conflicte que contribueix a l’empobriment de les famílies i les empreses. Però les característiques d’aquesta recessió, que comporta mesures d’estalvi energètic i fins i tot possibles estratègies de racionament, s’han convertit ja en la carnassa perfecta dels programes més sensacionalistes de la televisió.
Dilluns, Todo es mentira arrencava temporada a Cuatro amb Risto Mejide a la frontera entre Finlàndia i Rússia. “Son las 4:51 h aquí, en la frontera entre Rusia y Finlandia. En la frontera entre Rusia y Occidente. ¡Buuuuf! ¡En este programa puede pasar cualquier cosa!”, exclamava el presentador. Mejide ens ensenyava la flama de la planta de Portovaia des de la distància: “Esto es una amenaza. Esto nos está poniendo en jaque”. Diverses vegades va fer servir la paraula "caos", va parlar de "zona cero" i de "punto candente". “Todo empieza aquí, en esa llama”. El programa estava farcit de rètols enormes amb lletres majúscules en vermell o negre que anunciaven titulars de manera alarmista per crear suspens. Cada paraula apareixia amb un cop sonor per fer-ho més sinistre. Una veu en off assegurava: “Será el invierno más duro tras la Guerra Fría”. Es preguntaven: “¿Es una nueva generación de guerra?” I insistien: “La llave del gas ha cambiado el mundo. Y el que viene no solo será más frío. También será más peligroso”.
En el plató habitual, l’exministre Margallo participava en una tertúlia per debatre sobre la crisi energètica i el futur d’Europa. Per variar, la discussió només aportava confusió i idees vagues. Més que interès en aclarir hi ha voluntat d’allargar el discurs i donar-hi voltes perquè la durada transmeti a l’espectador que allò que està veient és molt greu. La capacitat divulgativa és pobra i basada en sentències alarmistes. A Finlàndia, l’eurodiputat Javier Nart, un altre especialista en relats grocs, també teoritzava sobre el mateix. Risto Mejide no parava d’esbufegar i fer referències al fred que tenia. Semblava una manera subliminal d’advertir l’audiència del fred que acabarem passant tots aquest hivern.
La crisi energètica a Europa exigirà molta divulgació televisiva feta amb cura i rigor. Perquè, com sempre, el periodisme més sensacionalista aprofita el recurs de la por per captar l’atenció de l’espectador i crear un bucle addictiu. És un relat buit que dona voltes a la mateixa idea, construint una espiral de pànic per allò que vindrà. Especulacions sobre talls de gas o elèctrics que desencadenen un col·lapse global. La nova pel·lícula de terror després de la pandèmia. No és que no ens esperin mesos difícils. És la manera com algunes cadenes ho aprofiten en benefici propi creant un cercle viciós. La por porta a la irracionalitat. I la irracionalitat a més consum de sensacionalisme televisiu. I, per tant, més por.
