L’any 2019, les televisions d’arreu del món van emetre durant hores i hores com la catedral de Notre-Dame era devorada per les flames, posant de manifest la capacitat hipnòtica del foc. Cinc anys després, el seu renaixement no ha provocat tanta expectativa ni la mateixa fascinació visual. A Espanya, només TVE va oferir en directe la cerimònia d’inauguració. Primer van oferir una prèvia d’una hora en què la presentadora Marina Ribel reflexionava amb dos experts sobre l’acte i el valor simbòlic de la celebració. Simultàniament, vam veure com Emmanuel Macron i esposa rebien les personalitats internacionals convidades a l’acte, en una versió política d’una catifa vermella. Un temps inclement en potenciava l’èpica. Fins i tot les mitres punxegudes de l’arquebisbe i els seus acòlits van resistir miraculosament el vendaval.
Va ser una retransmissió correcta amb el llast d’una inèrcia televisiva incomprensible: la necessitat de posar un rètol permanent en pantalla per indicar que allò que vèiem era el renaixement de Notre-Dame, una informació que era òbvia i que no calia perpetuar amb aquella insistència. La franja vermella d’aquell subtítol ocupava una quarta part de la pantalla. Tenint en compte que es tractava d’observar els detalls de la reconstrucció i la renovada majestuositat arquitectònica de Notre-Dame, aquell rètol tan gruixut embrutava la imatge i tapava una part considerable del que havíem de veure. La realització va trigar més d’una hora i mitja en descobrir que aquella taca vermella entorpia l’objectiu de la retransmissió: contemplar la catedral en la seva plenitud.
Tot i concentrar el més alt poder polític internacional sota els arcs gòtics, l’acte no va tenir la solemnitat immaculada dels grans esdeveniments britànics on també hi ha intercessió divina. Acostumats ja a jubileus, funerals monàrquics i coronacions a Anglaterra, la reobertura de Notre-Dame va abaixar un pèl el llistó. La cerimònia, que combinava la laïcitat republicana amb la litúrgia religiosa, tenia un punt d’imperfecció terrenal. Les retransmissions britàniques s’han basat sempre en la verticalitat visual, convertint la càmera gairebé en un ull diví que mou els fils del que veiem amb una precisió sobrenatural. A París, en canvi, les càmeres també s’elevaven sobre el públic assistent, però es desplaçaven transversalment sobre l’espai. Era com si aquesta mirada divina es passegés alegrement per la casa nova i ens ensenyés el piset, perdent l’espiritualitat. La realització era molt insistent amb les grans personalitats que s’asseien a les primeres files, assenyalant Donald Trump, Elon Musk o Zelenski com a estrelles de la nit. En plena crisi política a França, l’acte semblava forçar un intent de recuperar el poder simbòlic que les catedrals van tenir en el seu moment. Era una mena de transferència de legitimitat, de la grandesa divina a la misèria política, on Notre-Dame semblava més un embolcall que la veritable protagonista.
