Triquell: «No sentim que s’estigui sent massa just amb la remuneració dels concursants d’'Eufòria'»

BarcelonaEn la primera semifinal, el Triquell es va convertir en el primer finalista d’Eufòria després d’interpretar Grace Kelly de Mika. Amb el seu posat rebel, el de Sant Quirze del Vallès, que es va apuntar al càsting del programa pel suggeriment del seu padrastre, ha seduït els espectadors i el jurat.  

Vas ser el primer finalista. T’ho esperaves?

—  En el meu procés creatiu i interpretatiu no penso massa en quin serà el resultat, prefereixo veure-ho més com una qüestió d'autoaprenentatge. Crec que això és l’inici de moltes coses i, com menys m’ompli el cap de parafernàlia, més en gaudiré.  

Al principi del programa dèieu que teníeu molt clar qui eren els favorits. ¿Amb el pas del temps això s'ha anat diluint?

—  La realitat és que per temes de teràpia i també per com concebo la meva realitat intento no estar massa al cas del que poden arribar a dir de qui és el favorit o de si aquest és millor que aquest altre. Des de dins també et diré que tots aquests judicis no es veuen tant: tu estàs amb un grup de penya, estàs convivint i fent música, que és el que ens agrada als setze. Entenc que potser algú sí que pot estar més pendent del que es pugui arribar a dir, però jo he estat al marge d’això. M’ha anat bé, m’ho he passat bé i he après molt. 

¿Estar al marge també implica estar al marge de les xarxes socials?

— Personalment trobo que les xarxes tenen un component molt tòxic, i més si, per les circumstàncies, tens certa influència social. Com més escoltes el que s'espera de tu o com se’t jutja, més condicionat actues. A mi m’agrada molt viure experiències sensorials i no virtuals. Si d’aquí vint anys em ve de gust mirar el que han dit de mi, ho faré amb retrospectiva, perquè si no perdo el focus. 

Els teus companys destaquen que tens un món propi. ¿Saps quin és el teu estil musical?

— Clar no tinc res, però sí que intento ser fidel als meus principis, tot i que són flexibles i no me’ls acabo de creure mai. Intento viure la meva aura i aportar el que jo vull aportar al món. 

Al principi del programa semblava que eres el que passava més de tot.

— Esclar. Jo tinc un procés d’interacció amb la gent més lent, em prenc les meves distàncies. Tota aquesta moguda televisiva ha sigut la meva primera experiència, el meu primer càsting, el meu primer programa. Amb el nucli de concursants crec que he pogut generar un vincle, he pogut ser estimat pel que realment soc i n’estic molt orgullós. Evidentment, soc difícil de desxifrar, a mi mateix em costa. 

—

Aquesta estima també l’has rebut per part dels espectadors i al carrer.

— Tot això ho he hagut de tractar amb el meu terapeuta. Se t’acosta penya que no coneixes i que et parla com si et conegués de fa deu anys i a mi això, de primeres, sempre em costa molt. És maco, perquè al final vius d’això, però em costa molt impostar coses o falsejar somriures. No crec que sigui res del que m’hagi d’avergonyir, és la meva identitat i és el que m’ha portat fins aquí. 

Com encares la final?

— Com les últimes setmanes, amb el que porti el tema [que em toqui cantar]. Si el tema treu una part de mi l’haig de mostrar. La música és tan àmplia i tan global que pot treure coses de tu que ni tu mateix coneixes. Sortir i passar-m’ho bé, i si resulta que soc popular i la gent em vota, benvingut sigui. 

Fareu dos concerts al Palau Sant Jordi. Com els esteu treballant?

— Ui, prefereixo mossegar-me la llengua. Tota aquesta moguda ha sigut per amor a l’art. Jo visc en un pis compartit, m’estic pagant una formació, l’estudi on faig música, i considero que si s’està generant el fenomen que s’està generant, la remuneració i el reconeixement han de ser com a mínim pròxims al que està passant. En el meu cas, i en el dels altres concursants, no sentim que s’estigui sent massa just amb la remuneració, tot i que se n’està parlant.