Alèxia Pascual: "Ningú m'ha regalat res en cap moment"

BarcelonaLa tarragonina Alèxia Pascual (Constantí, 2001) va ser la primera concursant a aconseguir plaça a la final d'Eufòria. Va ser el públic qui li va donar el pas directe triant-la com a favorita de la primera semifinal. Abans d'entrar al programa volia encaminar la seva carrera cap als musicals. Ara, però, no es tanca portes.

Durant el teu pas pel programa, quin va ser el moment en què vas pensar que potser series finalista?

— En molt pocs moments em vaig imaginar que pogués ser finalista. A la gala cinc venia d'una mala ratxa, de pensar que el jurat no acabava de valorar la meva feina o que jo no estava satisfeta del que estava fent, i em vaig empoderar. Vaig fer una cançó, Rise like a phoenix, que em va ajudar a treure tot el que sentia. Va ser un moment en què em vaig adonar que sí que s'estava veient tot el que jo estava donant. Va ser el punt d'inflexió i a partir de llavors em vaig anar empoderant.

Dius que el jurat a vegades no t'ha valorat gaire, però sí que has tingut molt suport del públic. Com ho has viscut això?

— És una cosa que s'agraeix molt. Sentir l'escalfor del públic és una motivació molt gran per continuar treballant. Sí que penso que el públic és qui m'ha donat l'empenta que necessitava.

¿Saber que tens el suport del públic fa que encaris la final d'una manera diferent?

— La final sempre te la prens amb responsabilitat i respecte. És veritat que el públic ha valorat molt bé les meves actuacions, però les meves companyes també han tingut un molt bon suport per part del públic. No em despreocupo ni estic tranquil·la pensant que el públic em votarà, ni de bon tros. Sé que he de continuar fent la feina com fins ara perquè res està guanyat.

¿Ha canviat la teva perspectiva sobre quin tipus d'artista vols ser?

— Una mica sí, perquè al programa m'he anat descobrint a mi mateixa. He anat veient una Alèxia que també m'agrada molt, que és una mica més pop. Jo venia d'un estil una mica més clàssic, més de teatre musical, que al final és casa meva, com si diguéssim. Crec que tot el nou món que he descobert influirà molt en el que faré després del programa.

¿Et preocupa què passarà després del programa?

— Relativament. Soc una persona molt treballadora i Eufòria no ha rebaixat aquest aspecte meu. Després del programa, passi el que passi, continuaré treballant i conreant la meva carrera. Visc el programa com una oportunitat molt bona de visibilitat i com una empenta, però abans d'estar al programa ja m'estava deixant la pell per poder tenir una carrera bona. És una preocupació que no tinc gaire perquè, guanyi o no, sé que lluitaré per tirar endavant tot el que tinc al cap.

Com has gestionat la relació amb les xarxes socials?

— Des del principi del programa ens van avisar que no miréssim xarxes i jo ho he intentat. Sí que és veritat que fa un parell de setmanes vaig mirar xarxes i va ser un error. La gent que parla per xarxes és una petita part de la gent que veu el programa, però els comentaris negatius fan molt de mal. Estem molt exposats i estem molt vulnerables. Em va afectar una mica, però al final has de relativitzar i pensar que hi ha gent a qui li agrades més i gent a qui li agrades menys.

Quan acabi el programa, què t'agradaria que el públic recordés de tu?

— M'agradaria que recordessin la meva versatilitat i la meva transparència davant de tots els reptes que m'han posat. Soc una persona que em mostro vertaderament tal com soc. En tot moment he sigut sincera amb les meves emocions, quan no he estat bé ho he dit, i quan he estat bé, també. M'agradaria que la gent recordés una persona transparent, que s'ho ha currat molt. Penso que ningú m'ha regalat res en cap moment.

De tots els coaches que has tingut, amb quin et quedaries?

— Uau, és molt difícil perquè els agafes carinyo a tots. La Clara [Luna] ens ha donat un suport molt proper. Quan hem tingut un problema sabíem que podíem acudir a ella.