La mort de dos guàrdies civils envestits per una narcollanxa a Barbate s’ha convertit en un dels grans temes dels magazins matinals i els informatius a les televisions espanyoles. La notícia té tots els ingredients per captar l’atenció de l’audiència. D'una banda, el component de tragèdia, drama, thriller i política.
De l'altra, aquest dimarts s’incorporava al relat la temeritat periodística. Un reporter d’Espejo público, Raúl García, penetrava en algunes de les zones més conflictives dominades pel narcotràfic, els barris d'El Zabal i de La Almara, a La Línea de la Concepción. Hi anava en cotxe acompanyat d’un guàrdia civil que està de baixa per un accident i que es mantenia en l’anonimat. L’home explicava l’extrem perill que suposava aquell lloc i el mateix reporter afegia que la policia els havia demanat que no anessin fins a aquella zona perquè era massa arriscat. Malgrat tot, hi van anar. “¿Tú aquí bajarías conmigo?”, li pregunta el reporter. “No”, contesta ras i curt el seu copilot. I el periodista li torna a fer la mateixa pregunta perquè els espectadors entenguin la temeritat que implica aquella informació: “Tú, aquí, como guardia civil, no te bajarías conmigo. Que no te lo estoy pidiendo, eh. Pero tú, aquí, ¿no te bajarías conmigo?”. I l’home insisteix que de cap manera. Li demana que no aturi el cotxe i, malgrat tot, el reporter ho fa per mostrar les restes d’un accident d’un vehicle de la policia de feia uns dies. El copilot anònim li demana amb neguit que s’afanyi a pujar. Mentre condueixen, el guàrdia civil, que sembla força intranquil, demana que amaguin la càmera de pressa perquè els ha interceptat un dels que vigilen la zona. Després una motocicleta els avança i observa l’interior del cotxe de la televisió. “Cuidado, que aquí nos pueden hacer una encerrona o nos pueden apedrear”, diu l’home, espantat. “¿Teméis por vuestras familias?”, pregunta el reporter. Necessita posar èmfasi en la por, però el reporter no sembla prendre-s'ho gaire seriosament. El guàrdia civil insisteix en la inseguretat professional i personal. I de cop, l’ensurt: un roc travessa el vidre de la porta del conductor. “¡Acaban de rompernos el cristal del coche!”, crida alarmat el periodista. Accelera mentre ensenya un tros de vidre trinxat. I neguitós afegeix “¡Evidentemente, aquí te pueden matar!” mentre fuig.
Després, des del plató, el reporter li deia a Susanna Griso que ells no pretenien fer-se els valents sinó parlar amb algun veí d’aquells barris conflictius, però que ningú no volia. La presentadora va recórrer a la comparativa més recurrent a Espanya: “Nos está costando mucho hablar con los vecinos. A mí me recuerda al País Vasco en otros tiempos”. La temeritat informativa, a mig camí entre l’espectacle, l’estultícia i la imprudència, porta els reporters a no mesurar l’abast dels fets que estan explicant. Es pensen que el narcotràfic és el que veuen a les sèries amb Pablo Escobar i el que tenen als nassos un conflicte entre veïns on cal fer una enquesta de carrer perquè denunciïn les molèsties.
