La mort capgira els Goya

L’arrencada emotiva de la gala dels Goya va marcar el to de la cerimònia. L’actuació del Caminante, no hay camino amb un crescendo interpretatiu en què s’anaven sumant intèrprets va servir, a més, per reconvertir-se en l’homenatge inicial a Carlos Saura, mort el dia abans. El decés del director va capgirar la gala, però l’estratègia va estar ben plantejada i els tributs al cineasta van fer créixer l’emotivitat i intensitat de la festa. La van convertir en especial.

Va ser una gala sòbria i elegant. El paper de Clara Lago i Antonio de la Torre com a presentadors va ser esporàdic però ferm. El tàndem va funcionar. Van tenir intervencions molt puntuals, amb un guió treballat i intel·ligent, més preocupat pel contingut i la claredat que per fer riure. Es dirigien al públic des de l’aplom i no des de la lleugeresa que se li atribueix a l’amenitat festiva. “Presentar los Goya es hablar de todo y no hablar de nada”, van dir a l’inici, apuntant amb ironia al risc de no molestar però també de convertir-la en insulsa. Malgrat aquesta tesi, les fuetades i les reivindicacions van fer-se amb discreció i refinament. També van estar a l'altura Elena Sánchez i Carlos del Amor, que feien els comentaris per als espectadors de TVE. Quan Argentina 1985 va rebre el Goya a la millor pel·lícula iberoamericana, Del Amor va ser dràstic: “¡Qué envidia! Ver un dictador juzgado y condenado y no que se muera en su cama”. Fins i tot va ser sorprenent el discurs del president de l’Acadèmia, Fernando Méndez-Leite, quan a l’hora de dirigir-se als polítics assistents els va dir que no els demanava res: “Estamos contentos”. El gran error de la gala va ser, segurament, no saber homenatjar Alcarràs d’alguna manera més enllà d’una felicitació del presentador des del pati de butaques. Amb un reconeixement explícit al mèrit de la pel·lícula, l’absència de premis no hauria fet tan lleig.

Hi ha un fenomen lligat a aquest tipus de cerimònies en general que s’hauria de replantejar: la prèvia de les catifes, siguin vermelles o blaves. S’han de trobar nous preliminars, més àgils i més interessants, que no sotmetin els convidats i nominats, especialment les dones, a aquesta mena d’exposició comercial del seu cos. S’intenta vincular la celebració amb un aparador de la moda espanyola, però acaba resultant ridícul. Aquest dissabte, a la zona del photocall, el càmera feia unes escombrades del cos de les actrius, començant pel cap i acabant pels peus, que feia vergonya. La imatge perdia la perspectiva de l’estilisme per convertir-se en la cosificació de la persona que quedava allà exposada davant les càmeres. Si es tracta de progressar, d’acabar amb la sexualització de les actrius, d’acceptar la diversitat de cossos i destruir estereotips, s’ha de posar fi a les inèrcies televisives del passat. Si volem enaltir la cultura, valorar trajectòries professionals i lluir talent, cal que les acadèmies i els mitjans explorin noves vies d’acostar-se als protagonistes del cinema sense tractar-los com ninots d’exposició.