Un dels realities més nocius, sexistes i denigrants que avui s’emeten a les televisions d’Espanya és La isla de las tentaciones. És el programa on un grup de parelles heterosexuals queden dividides en dues cases: la dels homes i la de les dones. Allà, conviuen i són seduïts per altres participants, de tal manera que es crea un entramat de gelosies i d’infidelitats que pertorba fins a nivells extrems l’estat d’ànim dels concursants. La dinàmica s’alimenta gràcies a la idiòcia absoluta dels participants, que assumeixen el repte del joc i mitja hora més tard bramen veient en un vídeo com la seva parella flirteja a l’altra casa. En anteriors articles ja hem comentat com el reality viu instal·lat en la cosificació, els estereotips, la perpetuació de les relacions tòxiques i l’ultraconservadorisme que apareix a l’hora de jutjar les conductes alienes.
Les parelles s’espien entre elles a partir de les imatges que el programa els facilita. Esperen que se’ls ofereixin escenes de les seves parelles per comprovar-ne la conducta. Poden escollir si les volen veure en solitari o en grup. L’opció preferida és en grup perquè els companys serveixen de suport i consol. El programa incrementa l’efecte voyeur. No ofereix les imatges amb qualitat i format televisius sinó que només les mostra a través d’una tauleta i es manipulen per donar-li certa estètica informàtica. Com que s’hi solen veure parelles practicant sexe entre llençols, les imatges recorden la pornografia gratuïta d’internet i aquest efecte s’estimula visualment perquè l’espectador connecti amb aquesta idea. El grup les observa: “¿Se la está follando, no?”, “Sí, sí, se la está follando”, repeteixen tots mentre observen frenètics la petita pantalla. “¿Era toqueteo o estaban...?”, “Estaban botando...”. Poden escollir la imatge que volen veure: “¿Quieres multipantalla? ¿Qué escena quieres ver?”, pregunta la presentadora. La noia, amb un atac d’angoixa, va demanant escenes del menú que té en pantalla per analitzar la conducta de la seva parella a l’altra casa. Quan el sexe és explícit, els companys d’un concursant el consolen: “Así te va a ser más fácil olvidarla”, li diuen. “Deja de mirar la pantalla, tío. Déjalo ya...”, li insisteixen. Però el concursant, obnubilat i masoquista, necessita devorar-les: “¡No! ¡Quiero seguir viéndolo! Para que cuando venga llorando no se me olvide”, comenta dramàtic mentre observa horroritzat com l’home que acaba de practicar sexe amb la seva parella s’eixuga amb la tovallola i exhala satisfet. “Escuchar gemir a una persona que iba a ser mi mujer es asqueroso”, “Que ella sea liberal no implica que yo también lo sea” i “Ella sabe que cualquier mínimo contacto físico a mí me puede generar celos” són algunes de les frases de consternació. Aquest voyeurisme connecta amb una conducta morbosa. “Me parece un poco ordinario, tan correcta que era ella”, sentencia un concursant dolgut. Més enllà de la baixesa del concurs, La isla de las tentaciones parla de la importància del control de l’altre. Apel·la a la vigilància i l’espionatge com la millor manera de conèixer l’altra persona.
