Lluís Sánchez: "El més normal és que 'Eufòria' no et canviï la vida"

BarcelonaLluís Sánchez, guanyador de la tercera edició d'Eufòria, rep l'ARA a TV3, on assaja el concert que farà el 30 de juny al Palau Sant Jordi de Barcelona amb la resta dels seus companys al concurs. D'ençà que va guanyar el talent show, la seva agenda pràcticament no té buits. De fet, fa pocs dies que ha tornat d'un viatge llampec a Miami –un dels premis del concurs– on, a banda de conèixer els estudis d'Universal Music, ha enregistrat la cançó de l'estiu de la televisió pública. Assegura que intenta tocar de peus a terra i no deixar-se endur pels cants de sirena de la fama instantània que donen les càmeres de televisió.

Fa unes setmanes que vas guanyar Eufòria. Ja ho has paït?

— Ara ho estic començant a digerir perquè han sigut uns dies molt bojos. Quan arribes a la primera semifinal, la segona semifinal i la final ja és tot molt irreal, per dir-ho d'alguna manera. I molt intens. I, en el moment que guanyes, aquesta intensitat es triplica i s'hi suma que per a tu el programa s'acaba. Jo portava pràcticament quatre mesos dedicat a això, setmana a setmana, treballant-hi. Llavors no només guanyes i s'intensifica tot, sinó que, a més, pares de fer tot el que havies fet. I venen un munt de coses noves. No sabia ni on recol·locar-me, aquests dies.

Inicialment, semblava que el Julien era el favorit de l'edició. Tu també ho veies així?

— Sí, feia unes quantes setmanes que dèiem al Julien, de broma, "que vagi bé per Miami". Sempre li dèiem... i a ell no li agradava. Sí que és veritat que, acostant-nos a la final, ho vèiem tot una mica més ajustat. Però jo estava pràcticament convençut que guanyaria el Julien. O la Maria, fins i tot. Pensava que ella podia donar la sorpresa.

Per tant, et va sorprendre ser el guanyador?

— Sí, em va sorprendre sobretot que a la primera ronda de la final no passés el Julien. Després, a la segona, vaig dir: "Hòstia, potser sí que guanyo, perquè això és 50/50".

Una de les característiques dels talent shows és que els concursants solen ser molt joves. Tu tens 30 anys i això fa que siguis dels més grans.

— Sí, sí, jo quasi no entro dins el target.

Creus que si, per exemple, haguessis guanyat el concurs fa deu anys, ho hauries entomat de manera diferent?

— Segur que sí. De fet, admiro molt la Lluna [la concursant més jove de la tercera edició] perquè amb 16 anys ha aguantat la pressió que aguantàvem tots. A mi, si m'haguessis ficat en aquest concurs tan jove, no sé com hauria estat. El fet de ser més madur, de saber més on ets i quin és el teu camí, tenir les regnes del teu cap, hi ajuda. Si hagués començat amb 18 anys hauria estat diferent, sí. Potser una mica més caòtic.

Com estàs gestionant el post-Eufòria? També deu ser una mica caòtic.

— Ho porto bé, però és una experiència que si no tens el cap ben posat, et pot arribar a menjar molt perquè durant un temps no existeix una altra cosa que el programa. I, al final, és un joc, amb molt de confeti, molts flaixos i moltes càmeres, a més de molta pasta, però és un joc. I, de vegades, és fàcil perdre-ho de vista. A mi no m'ha arribat a passar, però sé que pot arribar a passar.

També sembla que Eufòria t'hagi de canviar la vida, però pot ser que no passi.

— El normal és que no et canviï la vida.

T'has plantejat que potser després del programa no passa res?

— Sí, esclar que sí. Sempre intento ser realista. De fet, ara he guanyat aquest concurs, però això no té absolutament res a veure amb el que pot passar a partir d'ara. No tinc res regalat. Vull dir que he de continuar fent música que valgui la pena, he de treballar més que mai, sobretot. S'han fet tres edicions del concurs. Qui del públic del carrer recorda tots els concursants? El públic recorda en Triquell, la Mariona, la Sofía. D'aquesta edició, quan passin uns anys, la gent recordarà el Julien. A mi no sé si em recordaran, ja ho veurem, depèn del camí que faci. Però és difícil.

Creus que haver estat molts anys tocant al carrer i en bars t'ha ajudat a l'hora de viure aquesta experiència?

— Del tot. Fa dotze anys que toco i molts cops ho he fet per a un públic de quatre persones i el tècnic de so de la sala. Quan les passes magres a l'escenari i et regalen una cosa com és cantar en prime time i amb el públic entregat, i tothom ballant i saltant, és molt guai! Ho aprecies molt més.

Ets psicòleg.

— Sí, tot i que estic una mica rovellat.

Un psicòleg necessita un altre psicòleg per pair Eufòria?

— Només fa falta mirar els apunts de la carrera i ja està [riu]. "Ah, estic trist..", miro els apunts i ja està. Sí, es clar, el psicòleg necessita un altre psicòleg, clar que sí. Una cosa és estar amb tu tota l'estona, però treure les coses de dins i verbalitzar-les és el més sa que hi ha.

T'has plantejat que potser en algun moment en necessitaràs?

— Sí, és que mai va malament un psicòleg. Quan estàs bé, va bé. I quan estàs malament, més encara. Aquesta experiència és tan intensa que de vegades necessites introduir una mica de sentit a tot el que passa pel teu cap. I sí, segurament aniré al psicòleg, cap problema. Ho hauria de fer tothom.

Fa poc has tornat de Miami, que era un dels premis de l'edició. Com ha estat l'experiència?

— Doncs he tingut alguns dels dies més surrealistes de la meva vida. Quatre dies després de guanyar era a Miami conversant amb Jesús López, que és el cap d'Universal Music a Llatinoamèrica, una persona que ha descobert el Despacito, La Macarena... Gràcies a ell el reggaeton s'ha estès més enllà de Llatinoamèrica. Tenir l'oportunitat de parlar-hi i que em doni consells va ser espectacular. Després vam anar a l'estudi i em vaig trobar Juanes. És això que t'explico: passen tantes coses dia a dia i no hi ha temps de descansar i processar-ho, perquè l'endemà ja estàs fent una altra cosa, gravant, o assajant, o mirant el futur pensant en la música que faràs. És una voràgine tan heavy que necessitaré tres dies a la muntanya, amb el meu gos i la tenda de campanya per pair-ho.

Abans em parlaves de música llatina, però no sé si és el tipus de música amb la qual t'associo.

— M'associes més amb música catalana?

O pop-rock anglosaxó?

— A mi m'agrada molt l'indie-pop, sigui en l'idioma que sigui. Evidentment, faré música en català, però no em tanco a res. O sigui, també voldré explorar en el futur altres idiomes. Segur. Perquè és diferent compondre en català que en castellà, o en anglès. Les melodies agafen una altra variant. Ara el que toca és acabar de parlar amb Música Global [la discogràfica amb la qual ha signat com a part del premi del programa]. I estic component. Tinc molt clar que no m'adormiré. Molts artistes matarien per tenir la visibilitat que tinc ara, en soc conscient. Sento que tinc una responsabilitat molt forta. Tinc ganes de treure música, i si no tiro cap amunt que sigui perquè la meva música no val res, no perquè no hagi treballat. Tinc la pressió aquesta de treure alguna cosa que valgui la pena.

Cantaràs al Palau Sant Jordi el 30 de juny al costat dels teus companys. Com ho vius?

— Tinc moltes ganes de tocar. Si fos per mi, cantaria demà mateix. L'altre dia em preguntaven si tenia nervis pel Sant Jordi, però per a mi és com una piscina de boles per a un nen. Sortiré a donar-ho tot i a gaudir perquè és una experiència única. I soc tan conscient que passarà tan de pressa que ja tinc nostàlgia. O sigui, no ha passat i ja tinc nostàlgia.