Els realities han degradat la condició humana a uns nivells tan vergonyosos que el relat que defensen és insuportable. La plataforma HBO ha estrenat FBoy Island España. FBoy és una contracció de Fuck boy, que es podria traduir com a “follador”. Tres noies que busquen parella passen a conviure amb vint-i-dos homes. “El mundo se ha vuelto loco. Vivimos en la era del frenesí, del consumismo, del postureo”, diu la presentadora. Mentrestant veiem com diferents homes fan tremolar els seus pectorals, aixafen una taronja amb el puny per beure’n el suc a galet o esclafen un ou amb els bíceps. I continua: “Ligar sin ser engañada en el siglo XXI es imposible. Por eso estamos aquí”. És a dir, es presenten com la solució al pessimisme sentimental. Dels vint-i-dos homes, se suposa que n’hi ha onze que també busquen una relació per enamorar-se. I l’altra meitat està integrada per “folladors”, que només volen sexe i els diners del premi. A cada programa les tres protagonistes haurien de detectar els Fboys i eliminar-los, i en l’última emissió cadascuna ha de triar l’home preferit. Si l’escollit resulta ser un bon noi, comparteixen el premi econòmic. Si escull un FBoy, el premi és tot per a ell per haver-la sabut enganyar. Ella rep el càstig d’haver triat malament.
És un programa terrorífic. Els homes es comporten com una manada famolenca. Fins i tot hi ha una imatge en què apareixen tots corrent i cridant a la vegada un “A por ellas” que fa por. La pràctica totalitat d’homes es relacionen amb un tarannà agressiu, fatxenda i prepotent. Tots estan tallats pel mateix patró estètic: estereotips esculturals habituals dels realities. Es potencia el culte al cos, la nuesa i una estètica sexista. El relat anul·la qualsevol condició dels protagonistes excepte l’estrictament sexual. La responsabilitat afectiva recau sobre les dones. Si s’equivoquen o confien en les promeses d’amor, són bledes per haver-se deixat ensarronar. Elles són dòcils i passives. Una d’elles acaba el joc sent humiliada per l’engany. Tria un "follador" perquè confia que el seu amor l’ha fet canviar. Però ell, aleshores, confessa que és allà pels diners i no pensa compartir-los. El programa la situa a ella com a objecte d’una pura transacció econòmica. Normalitza les relacions tòxiques. També potencien la farsa de la comèdia romàntica en què les noies tenen el repte de transformar el masclista eixelebrat en un home íntegre i sentimental. Els bons nois no són gaire millors: “Estoy buscando una chica y no pasa nada si tiene granos”, diu un. És a dir, la teoria que les noies que aspiren a un home íntegre són físicament menys agraciades. Ells només saben definir-les com “Un bombón de chica”, “Una niña muy dulce” o “La bomba atómica vestida de amarillo”. La presentadora pregona un discurs falsament feminista, en què fa veure que menysté els Fboys, però reforça l’estereotip com a desitjable: “Ojo que igual os va la marcha y lo que queréis es un Fboy que os dé emociones fuertes. ¡Que os dé lo vuestro y lo de vuestra prima!” El programa també atorga un gran protagonisme al pitjor mascle alfa de tots com a estrella del programa. FBoy Island España és vulgar, mesquí i masclista. Monetitza les relacions i el sexe. Degrada la dona perquè fa espectacle de la seva vulnerabilitat i la responsabilitza dels abusos i enganys masculins. A aquestes altures, ven el masclisme més tòxic com una temptació irresistible.
