El mal gust d''Al rojo vivo'

Divendres l’espai de debat Al rojo vivo arrencava amb una posada en escena que provocava estupefacció. Mitjançant la realitat augmentada havien transportat al mateix programa la destrucció de la guerra. En el tràveling inicial la càmera ens mostrava el plató habitual cobert de runa, d’edificis esfondrats per les bombes i, al fons, la taula de la tertúlia amb els col·laboradors. S’erigien sans i estalvis enmig d’aquell paisatge desolador. Havien deixat un parell d’edificis mig sencers perquè visualment es relacionessin amb l’arquitectura pròpia d’Israel i Palestina, per assegurar-se una catàstrofe més equidistant. En absència d’Antonio García Ferreras, la presentadora Inés G. Caballo informava, enmig d’aquell escenari terrible, que el temps corria en contra dels palestins després de l’ultimàtum d’Israel.

Algú pot considerar que aquests muntatges virtuals contribueixen a comunicar l’horror. Però només si es pensa des d’un vessant plàstic i oblida el missatge informatiu i l’ètica. Amb la voluntat d’exhibir la màxima implicació periodística el que s’aconsegueix és frivolitzar el desastre.

La guerra i la destrucció no són un decorat. Són la part més visible, més fàcil d’identificar, d’un gran desastre humanitari. Recrear-ho amb finalitats pràcticament teatrals és d’una insensibilitat i un mal gust que fan evidents que les reflexions informatives estan pensades en clau d’espectacle i no de maduresa periodística. La realitat augmentada en els programes informatius hauria de tenir un valor explicatiu. Ha de contribuir a relatar millor els fets i no utilitzar-se com un aparador o com un falsejament de la realitat. Si la narrativa que fem servir per parlar de l’horror banalitza la guerra, arrosseguem l’audiència a la insensibilització. Escenifiquem el desastre, el convertim en un paisatge de videojoc. I així, el periodisme dilueix progressivament les fronteres entre realitat i ficció. També distorsiona els conceptes de l’ara i l’aquí. Ja no és el programa o el periodista qui es desplaça al lloc dels fets. És el lloc dels fets que es desplaça, de manera virtual, fins al plató. I això esquinça els principis més elementals del periodisme. La premissa d’informar des del lloc de la notícia passa a ser secundària si pots recrear i construir els fets al teu voltant. Quin serà el proper pas en aquesta degeneració informativa mitjançant les possibilitats il·limitades de la tecnologia? Recrear els fets en un plató? ¿Portar-hi també els morts i les escenes més crues? De la mateixa manera que alguns magazins esportius teletransporten al plató un futbolista acabat de sortir del camp, amb botes i samarreta suada, per entrevistar-lo en directe, ¿es recrearan els èxodes humans passant per davant de la taula de la tertúlia? Això no és empatitzar amb l’horror ni acostar-se als fets. És la utilització de la desgràcia aliena. La tecnologia ha de contribuir al rigor i a l’ètica informativa, i no convertir el periodisme en una pel·lícula de cinema per fer-lo més emocionant.