L'era de la nostàlgia: per què la televisió recupera programes antics?

BarcelonaL'estiu de l'any passat la gran notícia televisiva va ser el retorn del Grand Prix del verano tres dècades després del seu final. El format va tornar gairebé igual com el públic el recordava –Ramón García tornava a ser-ne el presentador i els reptes més icònics es mantenien– amb una excepció: la vaqueta ja no hi era i va ser substituïda per una persona disfressada de l'animal, el símbol del programa. Obrir el bagul dels records li va funcionar molt bé a La 1: l'audiència va respondre i la cadena va poder superar Telecinco. L'èxit del nou Grand Prix del verano sembla confirmar que l'estratègia de la nostàlgia és una estratègia guanyadora.

La sensació que la televisió viu en l'era de la nostàlgia s'ha incrementat les últimes setmanes, quan s'han començat a fer públics alguns dels projectes en què treballen les cadenes espanyoles. A finals d'agost es va saber que Telecinco ha donat llum verda al retorn de Caiga quien caiga, un format que originalment es va emetre a la cadena entre el 1996 i el 2002. La productora que recuperarà els insolents reporters de negre és Warner Bros ITPV, la mateixa que està treballant en l'adaptació, producció i distribució internacional de l'Un, dos, tres... responda otra vez, el mític concurs de Chicho Ibáñez Serrador. Aquests dos formats vintage no són els únics que pul·lulen per la televisió actualment: aquest 2024 La 2 va donar una nova vida a Cifras y letras i aquest setembre Telecinco comença les emissions d'El rival más débil, que fa dues dècades que es va deixar de fer a TVE. La presentadora del concurs serà Luján Argüelles, que aquest any també reprendrà Quién quiere casarse con mi hijo, que ressuscita set anys després del final.

Amb aquest reguitzell de retorns, sembla evident que la televisió, amb un públic cada cop més envellit, viu de la nostàlgia. "El que ha passat és que s'ha interromput la continuïtat dels grans formats, que abans duraven molts anys, com per exemple l'Un, dos, tres... responda otra vez. Podien tenir una dècada o més de recorregut, però ara els programes finalitzen d'una manera molt més abrupta. En aquest sentit sí que crec que podem parlar d'una era de la nostàlgia", assenyala Elena Neira, professora dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC i investigadora del grup GAME, que estudia les transformacions en les pràctiques comunicatives contemporànies.

El camí fàcil o una estratègia?

Per a Neira recuperar programes antics no és un recurs fàcil de les televisions sinó una estratègia molt ben pensada. "Les cadenes estan sent molt hàbils per dos motius: d'una banda, perquè els permet programar per a un espectador que, en un alt grau, és el mateix que veia els programes originals, i, de l'altra, perquè els permet introduir certes innovacions perquè els formats connectin amb públic més jove", assenyala. En aquest sentit, el Grand Prix del verano va apostar per incorporar com a presentadores comunicadores que venien del món de Twitch, com ara Cristinini, molt coneguda entre els joves. "Les cadenes de televisió cada cop són més cautes a l'hora d'apostar per un format completament desconegut si no ve avalat per un èxit internacional", afegeix.

En canvi, segons Joan Maria Corbella, professor i investigador del departament de comunicació de la UPF, aquesta estratègia és una demostració que la televisió actual és cada cop més conservadora. "La nostàlgia sempre ha existit, però a vegades disfressem de nostàlgia la reducció de riscos. En un negoci que s'està complicant tant com el de la televisió, amb uns costos tan alts, anem a buscar fórmules que han funcionat sempre", explica. Corbella assegura que no es tracta d'un fenomen recent i n'assenyala una derivada: els programes de gran longevitat. "A TV3, a Telecinco, a Antena 3 veiem programes que són eterns. Si funcionen es mantenen. La televisió busca seguretats", insisteix. En aquest sentit, recorda que apostar per un format nou i que acabi sent fallit suposa una gran pèrdua de diners.

Corbella coincideix amb Neira en el fet que molts dels programes antics necessiten retocs perquè alguns dels seus conceptes o elements han quedat desfasats. "Hi ha coses que ara són políticament incorrectes. L'Un, dos, tres era un programa que, vist amb els ulls d'ara, tenia masclisme i sexisme per tot arreu. Avui dia no es podria fer així", afirma. Un exemple d'això seria l'eliminació de la vaqueta del Grand Prix del verano, una decisió en sintonia amb la prohibició de corrides de toros en alguns indrets i l'augment de la consciència animalista.

La nostàlgia no es limita a la televisió convencional, també es detecta en el món de les sèries, a través dels innumerables reboots i remakes, o del consum de sèries antigues. Neira argumenta que remirar Friends o The office "et connecta amb la persona que eres la primera vegada que les vas veure". I afegeix un altre factor important: ja saps el que veuràs i saps que t'agradarà. Així doncs, les televisions no volen córrer riscos, però els espectadors tampoc.