La detenció de Luigi Mangione, el presumpte assassí de Brian Thompson, el CEO de United Healthcare, ha revolucionat els mitjans dels Estats Units, conscients que tenen entre mans un nou cas que incrementarà els índexs d’audiència. Una de les situacions més grotesques ha passat a la cadena per cable News Nation. Es venen com una alternativa imparcial respecte d’altres canals informatius. No té la repercussió de les més consolidades, però en el darrer trimestre ha avançat dotze posicions en el rànquing de cadenes per cable. Una de les seves estrelles és Ashleigh Banfield, presentadora de Banfield, l’informatiu de les deu del vespre. La periodista ha treballat a la CNN i ha sigut corresponsal de l'ABC News en programes com Good Morning America. Divendres va connectar en directe amb la presó de Huntingdon, a Pensilvània, on ha ingressat Mangione. El periodista Alex Capriello era al costat de la gran reixa que limita el recinte per oferir l’última hora. Només començar, va advertir a la seva companya que podia veure des d’allà com els presos la tenien a ella sintonitzada a la televisió. Banfield va somriure i va saludar amb la mà i, automàticament, es va sentir una celebració agitada des de la llunyania que provenia de les finestres del centre penitenciari. Ashleigh Banfield ho va aprofitar i, des del plató, va formular la pregunta: “Nois, sabeu alguna cosa d’en Luigi Mangione?” i, des de lluny se sentien tot de veus que contestaven: “No! No! No!” Capriello feia d’intermediari per precisar si alguna cosa no se sentia bé. “Diuen que no”, confirmava.
El periodista va explicar que, hores abans, mentre preparaven la connexió, va sentir que cridaven el seu nom i que els interns, des de les finestres, van començar a denunciar a crits que les condicions dins la presó eren lamentables. Una fama que fa anys que arrossega el centre. En la gravació va demostrar com alguns interns demanaven també la llibertat per a Mangione: “Free Luigi!” se sentia. Banfield, sabent que a dins estaven pendents de l’emissió, va voler fer un experiment i enviar més preguntes. “Nois, respongueu sí o no”, va ordenar. “¿Sabeu si Mangione té televisió a la seva cel·la?”. “No! No!”, tornaven a cridar. La periodista va riure per aquella situació inaudita: “És l’entrevista més estranya que he fet mai”. Però donades les ganes que tenien de contestar des de l’altra banda dels barrots, va insistir: “El sopar era bo?” “No! Terrible! Fastigós!” responien els presos. Aleshores, la periodista va formular una pregunta més llarga. Va donar instruccions prèvies: “Nois, ara heu de contestar stay or go” (és a dir, que es quedi o que se’n vagi). “¿Creieu que Luigi Mangione hauria de quedar-se i renunciar a l’extradició o penseu que el procés judicial hauria d’avançar i anar a Rikers?”. Rikers és la presó de Nova York. I la cridòria va ser unànime: “Go! Go!”. Cinc minuts esperpèntics que, més enllà d’evidenciar com d’esmunyedissa pot ser la televisió, demostren que Mangione ha esdevingut ja un nou símbol del món criminal als Estats Units.
