Espejo público obria el programa aquest dimarts actualitzant els detalls del cas Errejón i anunciant una entrevista amb l’actriu Elisa Mouliaá, la primera a denunciar el polític de Sumar per assetjament. “Mouliaá se sincera con nosotros”, subratllava Susanna Griso. A la pantalla del seu darrere projectaven les fotografies de víctima i agressor de costat, una de les inèrcies televisives més qüestionables quan es parla de violència masclista. Visualment, es fomenta en l’imaginari col·lectiu una proximitat o un vincle entre les dues persones que contradiu simbòlicament el relat de la víctima. A continuació, Griso centrava l’atenció en Errejón: “No hay noticia de su paradero: se ha esfumado”. Com si fos obligatori saber-ho. Automàticament connectava amb el portal de l’edifici on viu Errejón i un reporter es preguntava: “¿Dónde está Íñigo Errejón? ¿Va a dar la cara hoy?” Feia notar que el polític tenia la motocicleta aparcada a la vorera i que no l’havia fet servir des de divendres, com si s’hagués passat tots aquells dies fent guàrdia davant de casa l’assetjador. El periodista continuava: “Y sobre todo, lo más importante: ¿cuándo recibirá la notificación judicial a su domicilio?” La narrativa era la mateixa que la caça dels paparazzis i convertia un cas greu de violència masclista en un acte frívol de persecució mediàtica en el qual, pel que sembla, alguns presentadors se senten legitimats a saber on són els protagonistes de la notícia en cada moment. A continuació van donar pas a l’entrevista a l’actriu denunciant. I, quina casualitat, la noia no havia anat al plató. Una periodista l’havia aturat pel carrer, a jutjar per l’escena. Mouliaá anava amb jaqueta i la bossa penjada a l’espatlla. Va quedar atrapada entre un mur i el micròfon, una estampa prou representativa dels tipus d’acorralament que sovint practiquen les cadenes privades. La noia s’expressava amb certa angoixa, i fins i tot es va tocar la cara amb les mans per intentar descarregar una mica de la tensió que li comportava aquella situació. “¿Se ha puesto en contacto contigo?”, “¿No le has bloqueado?”, “¿Qué crees que puede pasar con él?” El programa també havia sortit a la recerca de la denunciant i li feia preguntes perquè revelés els detalls del que havia passat entre els dos, i fins i tot li demana explicacions de les decisions que havia pres el dia de l’agressió. Més tard, analitzaven resposta per resposta el que havia dit l’actriu, i ho transcrivien en pantalla al costat d’una fotografia seva de fa anys, on apareixia amb un escot pronunciat i vestida de manera més exuberant que no pas en l’entrevista de carrer. Espejo público també es va fer ressò del nom i cognoms de la persona que havia recollit Errejón en cotxe, després que un altre mitjà de comunicació hagués identificat la matrícula del vehicle i n’hagués fet comprovar el propietari. L’assetjament mediàtic és també una pràctica execrable, i més en el cas de les víctimes. Perquè no desprèn la voluntat de tractar-ho des d’una perspectiva social sinó des de l’impuls de furgar en la intimitat.
