Nerea Sanfe: «L''APM?' és el programa que m'ha obert les portes de Catalunya»

BarcelonaNerea Sanfe (Godella, 1992) va començar la seva carrera en el món de la comunicació a À Punt, formant part de l'equip del magazín À Punt directe, al costat de Carolina Ferre, i a les xarxes socials, on sempre s'expressa en valencià. Actualment, la valenciana és reportera de l'APM? i aquest diumenge a les 14.30 h estrena a La 2 De carrer, on explicarà la història de les places i els carrers de Catalunya junt amb David Fernández.

Comences projecte nou a Catalunya. Què veurem a De carrer?

— De carrer és un programa de vertebració de territori, sobretot. Anem per tota Catalunya visitant carrers, avingudes, places conegudes i no tan conegudes. Anem a Via Laietana i al passeig de Gràcia, però també a un carrer de Solsona que potser no és tan conegut. Coneixerem les històries de la gent que viu per tota Catalunya, hi haurà històries que sorprendran perquè són molt maques.

¿Compaginaràs l'APM? amb aquest projecte?

— Sí, continuo amb l'APM? Fa un any i mig que estic amb el programa i estic molt feliç i, per a mi, que duri molts anys més. De fet, l'APM? és el programa que m'ha obert les portes a Catalunya i la veritat és que la gent m'ha rebut mot bé. Continuaré fent gamberrades a l'On falla.

Veient la teva feina a l'APM? i aquest nou programa a RTVE, entenc que tu ets molt de carrer.

— He treballat en un plató i m'agrada molt, però soc molt de contacte, de sentir la gent a prop, i això només ho pots fer a un carrer. Tocar a la porta i que una dona t'expliqui la seva història, o que un home que té una botiga de tota la vida et parli... has d'estar allà per viure-ho i veure el que és. A mi m'encanta trepitjar el carrer i dur el micròfon a la mà.

Vas treballar a À Punt i ara estàs treballant a Catalunya. ¿En algun moment et va passar pel cap fer aquesta trajectòria o ha estat tot casual?

— Jo soc valenciana i el meu somni és treballar a la meva terra, però les oportunitats laborals venen com venen. Sí que tenia il·lusió d'anar a Catalunya perquè per a mi també és casa. Nosaltres –Catalunya, el País Valencià– som Països Catalans i per a mi és el mateix treballar a Catalunya que a València. Malauradament, no ho és pel que fa a condicions i pel que fa a oportunitats i visibilitat. La televisió valenciana ha de construir-se i està en aquest procés. Jo estic molt contenta de treballar a À Punt, sempre que em truquen allà estic, però que se m'hagin obert les portes a Catalunya és espectacular. Llarga vida a fer televisió a Catalunya! A més, a mi m'agrada treballar en la meva llengua: parlo valencià de sempre i comunicar en valencià és el que em neix. Si ho hagués de fer en castellà, ho faria, però crec que no seria la Nerea 100%.

Després d'aquests dos programes, quins projectes de futur t'agradaria fer?

— Des de petita sabia que em volia dedicar a la televisió, això ho tenia claríssim. Sempre deia que volia fer una cosa com Callejeros i, mira, ara estic fent De carrer. El meu programa somiat de tota la vida i que espero fer alguna vegada és un programa de cites. M'encanta unir gent. Soc molt fan de First dates, el veig sempre amb el meu pare. A mi m'agradaria fer-ne un amb gent gran, perquè penso que tenen molt a dir i que, a més, són molt transparents perquè ja els és igual dir les coses a la cara. Crec que donaria molt de joc.

¿A De carrer les històries que més t'arriben són les de gent gran?

— L'altre dia vaig estar al Vendrell i vaig conèixer una senyora que tenia 84 anys i ella em contava com havia canviat el poble. Tenia tristesa per les coses que ja no hi eren però també alegria per les coses que venien. Tenia una visió molt nostàlgica, i això em toca molt perquè jo empatitzo molt amb la gent gran. Crec que són uns autèntics supervivents perquè la vida que tenim nosaltres no l'han viscut, ells. Sempre que puc, i que la gent vol, perquè no sempre volen, els agafo del braç i els dic: "Vinga, abans de fer l'entrevista, explica'm què vols que expliquem", i és molt maco.

¿És una franja d'edat a la qual s'escolta poc?

— Sí, crec que les persones grans estan molt poc valorades. Aquesta gent ha viscut coses que ni tu ni jo ens imaginaríem; aquesta gent ha patit per amor; aquesta gent no ha pogut estimar a qui volia; aquesta gent s'ha hagut de casar amb qui potser no es volia casar. Jo recordo les meves iaies. La meva iaia ha netejat i servit tota una vida en una casa. Són històries que si no les expliquem ara no les podrem explicar, perquè aquesta gent, malauradament, no té molts anys més de vida.

La teva feina ha fet que guanyis exposició a les xarxes. Com es gestiona l'atenció?

— A mi les xarxes socials m'agraden molt i sempre he estat molt activa. Tinc una comunitat de gent molt bonica que em segueix, que em dona suport i em diu les veritats. Jo soc una persona molt sincera i a les xarxes també: el que publico és tal qual com soc jo a la vida real. M'agrada que em facin arribar crítiques constructives i, de fet, moltes vegades les demano. Està clar que hi ha gent que va a fer-te mal o fer comentaris de merda, que diria jo. Però, d'aquests comentaris, he après a saber passar-ne. Quan vaig començar a l'APM? sí que em van criticar a YouTube, però era sobretot gent que s'amaga rere de pseudònims i noms que no són reals. Si em vols criticar, digues-m’ho amb noms i cognoms.

¿T'has trobat alguna situació que travessés línies vermelles?

— No, perquè quan visc situacions que no m'agraden, o denuncio o bloquejo. Amb el pas dels anys he après a no prendre'm massa a pit comentaris de gent que no coneixes.

Deu ser un ensenyament difícil

— Sí, però hi ha una part molt positiva que és que jo sé que tinc molta gent bonica darrere i que em troben divertida o simpàtica.