Dimarts el Sense ficció va reaccionar a l’actualitat oferint un documental que donava una visió singular i íntima de la reina d’Anglaterra. La reina Elisabet: un homenatge familiar és una producció que es va fer en el seu moment per celebrar el norantè aniversari de la monarca. Està narrada pel seu fill Carles i hi participen els familiars més directes: la filla Anna, els nets Guillem i Enric, una neboda, algunes de les seves cosines més properes i altres parents propers. Com a homenatge és magnífic. El documental està elaborat a partir de les fotografies i les gravacions domèstiques que els mateixos membres de la casa reial van anar fent durant els anys. Era una família amb afició per les càmeres i això s’ha traduït en un arxiu d’imatges extraordinari que inclou fins i tot escenes de quan la reina era només un nadó. No són enregistraments oficials sinó imatges familiars, quotidianes, que mostren els integrants de la Corona d’una manera informal i relaxada.
L’espectador gaudeix de les projeccions com si fos un membre més de la reialesa. No es tracta d’un muntatge convencional que va ordenant i contextualitzant les escenes. Els diferents membres de la família observen les fotografies i pel·lícules mentre els enregistra la càmera del documental. Tots veuen les mateixes imatges que veiem nosaltres des de casa, amb la singularitat que també els veus a ells comentant les escenes, rient i recordant instants. Davant la singularitat d’alguns enregistraments, els membres de la reialesa aprofiten per burxar-se subtilment. Els prínceps Guillem i Enric, per exemple, es burlen d’unes imatges del seu pare, ara el rei Carles III, quan només tenia tres anys. Conduïa un cotxe de joguina, però la criatura duia a l’esquena del seient un coixí setinat. És un costum que el monarca ha mantingut fins a l’actualitat. Davant d’aquella excentricitat més aviat ridícula, no poden evitar riure-se’n. La reina Elisabet i el seu fill Carles també miren junts moltes de les pel·lícules familiars. Els comentaris que fan entre ells deixen entreveure amb gran subtilesa la relació que mantenien.
L’any 1969 la BBC va rodar un documental per mostrar la quotidianitat de la família reial al Palau de Buckingham. El resultat no va satisfer la reina i va prohibir que se’n fessin successives emissions per televisió. Es va considerar que aquella familiaritat i naturalitat podia destruir la venerabilitat dels monarques i assemblar-se massa a qualsevol ciutadà. La reina Elisabet: un homenatge familiar busca ara aquesta humanitat sense perdre la distinció que exigeix la Corona. Un retrat esbiaixat de la vida monàrquica, perquè les fotografies i pel·lícules domèstiques només es fan en un context de felicitat. Igual que els tanatoris ja ofereixen la possibilitat de projectar imatges en vida del difunt per fer més emotiu el comiat, aquest homenatge familiar desperta una curiositat antropològica i té un esperit naïf que es converteix ara en l’obituari perfecte.
