Enmig del panorama desolador d’estrenes intranscendents i matusseres del 3Cat, hem trobat l’excepció de l’estiu: Megamix Brutal. La sèrie documental de tres capítols és la producció més entretinguda, ben treballada i addictiva de la temporada. Ens descobreix les interioritats de Max Music, la discogràfica independent de Barcelona que va crear un imperi amb la música dance. Tenien els millors DJ dels noranta i els seus recopilatoris de música disco batien rècords de vendes. Máquina Total, Ibiza Mix, Caribe Mix i Currupipi Mix són la marca identitària musical d’una època. Impacta ara veure com Bombazo Mix va jugar de manera frívola i burleta amb l'atemptat contra José María Aznar sense que això generés cap polèmica. La sèrie destapa les trames més fosques i grotesques que s’amaguen rere aquest triomf empresarial. Ricard Campoy, un dels dos propietaris de Max Music, és el fil conductor de la història i ens explica com els projectes amb el seu soci i amic Miquel Degà van acabar en una lluita fratricida.
Megamix Brutal comença amb la narració de Fernandisco, una altra de les grans veus de la tradició musical de l’època. S’intenta així aportar el to emocional a la sèrie, transportant l’espectador als sons i les tendències del moment. La proposta (que també es pot veure a la plataforma RTVE Play) és un retrat molt acurat de la cultura popular dels noranta. Per als menys versats en la música disco, la sèrie els transportarà a un món inaudit on, malgrat tot, la banda sonora els resultarà força familiar. Les històries són prou increïbles per despertar la curiositat dels més inexperts. D’altra banda, per als que en aquella època freqüentaven el circuit de discoteques, suposarà el descobriment de la part més sòrdida del negoci.
Megamix Brutal explica d’una manera hàbil i amena la creació d’una empresa d’èxit per parlar-nos, després, de les lluites de poder. Els ingredients de thriller deriven en true crime a partir del moment que la manca d’escrúpols dels personatges ens aboca als escenaris del delicte. Hi ha de tot: xantatges, suborns, amenaces, segrestos i assassins a sou. La sèrie, que potser dilata en excés la trama, compta amb les veus dels protagonistes i sap convertir l’absència del soci Miquel Degà en un misteri que acaba formant part del joc narratiu. El guió, tot i el rigor, fuig de la gravetat. S’aprofita de l’ambient canalla de l’època per proporcionar un sentit de l’humor que és determinant en el bon resultat final. Les recreacions són innovadores perquè fan que el present entri en les escenes del passat, demanant als protagonistes reals que tornin a participar en aquells instants viscuts. La sèrie sap activar subtilment els mecanismes de la nostàlgia en el punt just. El guió manté un equilibri perfecte entre la trama trepidant i la construcció d’un panorama cultural. Una producció ambiciosa i ben feta que demostra que, quan hi ha exigència i qualitat, el resultat és intergeneracional i no cal fragmentar l’audiència segons l’any de naixement.
