El gran xou del tanatori

Divendres passat el Sálvame va organitzar un funeral mediàtic de dramatisme extrem a les portes del tanatori d'Alcalá de Guadaira. L’espectacle demostra com les càmeres continuen tenint un poder magnètic a l’hora d’usurpar els rituals i fagocitar-los per fer-se’ls propis. El difunt era Bernardo Pantoja, germà d’Isabel Pantoja i pare d’Anabel, col·laboradora habitual del Sálvame i de Telecinco. 

Només arrencar, Terelu Campos advertia del seguiment que es faria de la vetlla del mort: “Sálvame va a estar toda la tarde en el tanatorio donde van a ser velados los restos mortales de Bernardo. Dos equipos de este programa van a informarles puntualmente de todos los movimientos de la familia Pantoja [...] Las últimas polémicas de la familia Pantoja, las últimas horas en vida de Bernardo, todo lo que ha ocurrido en el hospital y el cisma familiar que ha ocurrido en este momento de gran sufrimiento, todo, hoy, en Sálvame”.

I el que vam veure a continuació va ser un xou delirant en què la tele i la mort es van barrejar fins a la confusió:

Vodevil luctuós. Els reporters, a les portes del tanatori, es van convertir en narradors d’una funció teatral retransmetent entrades i sortides i intoxicant els protagonistes per garantir el conflicte.

Utilització dels reporters per a la gestió del conflicte familiar. Les disputes familiars van fer que alguns integrants demanessin la col·laboració dels professionals de la televisió per informar-se dels horaris, la presència d’altres membres i el moment adequat per entrar al tanatori. Els reporters van aprofitar aquest poder per organitzar el sidral a conveniència dels interessos televisius.

Pantalla partida. Els dos equips de televisió van generar una quantitat ingent d’imatges. Van dividir la pantalla en quatre parts, provocant una saturació fílmica absolutament confusa en què se solapaven diferents realitats i es destruïa la coherència temporal.

Alimentació del conflicte. Els reporters preguntaven pels conflictes familiars i encenien nous retrets i més ira entre ells. Els mateixos enviats especials del Sálvame entraven al tanatori i tornaven a sortir-ne per explicar què havien vist a la sala de vetlla, estimulant així noves intervencions dels parents.

Crescendo dramàtic. L’espectacle va culminar amb el desmai fingit i en directe de la tia del difunt induït per l’espectacle televisiu. 

La vetlla no era dins del tanatori. La vetlla real era davant de les càmeres. L’emissió televisiva exercia de notària i complia amb les funcions del funeral. El seguiment en directe del Sálvame va estimular les manipulacions i el drama d’una família conflictiva. El mort era el menys important. No era un ritual per vetllar-lo. Les càmeres van ser les clares inductores d’aquella catarsi esperpèntica en què els Pantoja competien per l’exhibició individual del dol i la seva pròpia imatge.