Els Gaudí, de més a menys

La 17a gala dels Gaudí va arrencar de manera impecable amb el musical de Paula Malia fent el recorregut fins a arribar a l’escenari. Un viatge metacinematogràfic de les bambolines (tècnics, treballadors de la neteja, maquilladors...) al glamur, apel·lant a aquesta idea de construcció de l’espectacle, de mostrar els trucs de la màgia. Malia té el registre perfecte per assumir aquesta mena de reptes que necessiten protagonistes versàtils. L’actor Marc Clotet semblava més superat pel propi espectacle davant la immensitat de la sala. “Aquest any per fi ens ho creiem”, deien. I apel·laven a l’opulència com a al·legoria de l’autoestima. El xou semblava recuperar la majestuositat perduda l’any passat.

‘El 47’, imparable, triomfa en uns Gaudís molt repartits

Van arrencar recollint el tema de la maternitat que el cinema català s’ha encarregat d’escodrinyar. En tenien tots els ingredients: el glamur, la versatilitat, les dosis calculades d’humor amb els personatges de Judith Martin, una sobrietat interessant en les formes, un guió concís i el puntet just de comedieta que demana tot plegat. Però era una màscara. La gala va demostrar tenir una narrativa interna que volia desconstruir el seu propi concepte, en un exercici tan interessant com irregular de transgressió del gènere, un esbudellament, un harakiri metafòric digne d’una comèdia musical que, més enllà de repartir premis, volia explicar-nos una història. L’actor Pep Ambròs va aconseguir controlar l’espectacle amb una samarreta del Sindicat de Llogateres, un acte de sabotatge i transgressió que pretenia fer una reflexió sobre la impostura de la cerimònia.

Ara bé, l’acte de reivindicació era una altra impostura en si mateixa. La teatralització de les reclamacions socials i econòmiques va derivar en un virtue signalling de manual acompanyat pels escarafalls del públic, on qui aplaudia més fort semblava més bona persona. Era morbós i fins i tot còmic veure els equilibris entre realitat i comèdia, entre la superficialitat i el drama d’aquella etapa on també va canviar el punt de vista. Ambròs es va situar d’esquena a la platea, dirigint-se directament a l’espectador. La gala perdia els elements teatrals per assumir els televisius. L’audiència de casa adquiria més importància que els assistents a la sala. Va passar el mateix amb el discurs de la directora de l’Acadèmia, Judith Colell, que fins i tot va semblar incòmoda a l’hora de donar l’esquena al públic de l’auditori.

La gala, d’una manera conscient, va anar desintegrant el seu propi concepte. I això va arribar a la màxima expressió quan Ambròs va passar el testimoni a la presentadora Marta Torné en una aparent improvisació. I la gala del cinema es va convertir en un talent show tronadet de divendres a la nit de TV3. Torné s’interpretava a ella mateixa en el seu desconcert i l’actuació del Grupis Xillin’Cactuz va reforçar aquesta idea d’experimentació amb bona voluntat. El problema és que enmig d’aquest context faltaven els dos premis més importants de la nit. I, arribats a aquest punt, el fil narratiu ja havia perdut la consistència i la gala, en comptes d’acabar-se, semblava més aviat autodestruir-se.

Els millors moments dels premis Gaudí